Fa unes setmanes Ana Botella explicava que a Madrid no li calia tornar a presentar candidatura olímpica perquè de fet ja s'havien obtingut la major part dels beneficis dels Jocs: les infraestructures. Certament aquestes infraestructures milionàries pagades amb els diners de tots els espanyols només han servit per alimentar els comptes d'explotació d'empreses de l'oligarquia. Sobta aquesta concepció dels beneficis que han d'aportar uns Jocs, en contraprestació amb el sentiment que tenim els catalans envers els del 1992. Aquells Jocs avui encara donen rendiments gràcies a la transformació d'una ciutat que guanya punts any rere any: 8a destinació turística del món; 4t port mundial de creuers (1r d'Europa); acolliment de fires de primer nivell internacional com el Mobile World Congress; 2a regió europea en inversió estrangera directa...

Sense el canvi que van suposar aquells Jocs Olímpics per a Barcelona i per a Catalunya costaria d'imaginar que hauríem aconseguit tot això. Si uns Jocs van transformar tant una societat, què no ha de comportar l'assoliment del nou estat? La independència no és una qüestió purament econòmica, de dèficit fiscal o de greuges en inversions. És molt més important el potencial que tenim per esdevenir allò que siguem capaços de ser!

I quin és el potencial que tenim com a país? Sovint explico que Catalunya és com una molla comprimida, òbviament per l'Estat espanyol. Només quan ens deslliurem d'aquest topall que representa l'Estat espanyol sabrem com és de llarga la molla. I això els enginyers sabem que depèn de dues coses: de la força de compressió de la molla, que a fe de Déu és molta; i de les característiques pròpies de la molla: diem-ne el tremp. El tremp de la societat catalana no es pot descriure amb facilitat, però quan podem actuar amb llibertat som capaços de fer grans coses.

Des del Cercle Català de Negocis vam publicar un estudi fa uns mesos sobre les oportunitats i riscos d'una Catalunya Estat que els convido a consultar al nostre web (www.ccncat.cat), però m'agradaria explicitar-ne tres exemples prou clarificadors.

Tot i la crisi, en el sector industrial el 2012 hem superat en un 15% el valor de les exportacions del 2007, que fou un any de rècord. I seguim pujant. En un nou estat les empreses canviarem de paradigma (ja ho estem fent) i veurem el món com a mercat molt més enllà de la península Ibèrica. Avui els catalans venem fora de les nostres fronteres el 60% del que produïm. Només dos estats al món tenen valors superiors (els Emirats Àrabs i Tailàndia). Som competitius i, per tant, amb un estat que fomenti aquesta política d'internacionalització, en poc temps les exportacions aniran guanyant terreny fins a xifres ara de ben segur inimaginables.

El segon sector a tenir en compte és el de la construcció, en clara caiguda des del 2007. Només per a la construcció d'ambaixades de països que s'hauran d'instal·lar a Catalunya es necessiten de l'ordre de 400.000 m². Sumem-hi els edificis públics, les infraestructures que li calen al país i que estan aturades per manca de pressupost, i que podrien ser realitzades amb només el 15% del dèficit fiscal que patim. Autovies com l'A2, rodalies, accessos al port i sobretot el corredor del Mediterrani. Els primers anys postindependència dinamitzaran sense dubte aquest sector de forma extraordinària.

El tercer sector important serà el del consum. Segons els nostres càlculs, els primers 5 anys després de la independència Catalunya gaudirà de creixements del PIB que poden arribar al 3-5% gràcies als multiplicadors fiscals de les inversions i a la major despesa pública derivada de la recuperació de l'actual dèficit fiscal.

Tot plegat pot semblar la llista dels Reis, però un nou estat permet pensar en aquests canvis i m'atreveixo a dir que la molla donarà per molt més. Continuar a Espanya, en canvi, només deixa entreveure una crisi de llarga durada, amb un deute impagable que suposarà l'eliminació de més drets i nous increments impositius, amb el pitjor atur de la UE, amb més de la meitat de joves sense projecte de vida empesos cap a l'emigració obligada. Espanya, aquell país que té el rècord de 23 fallides en 500 anys d'existència, no pot formar més part del nostre futur. Que sigui així només depèn de nosaltres.