La possibilitat que la Generalitat vengui els actius de la xarxa de depuradores d'aigües residuals de Catalunya, i obtenir 1.400 milions d'euros per apaivagar tensions de tresoreria, ha llevat els problemes de fons que pateix el sistema, sotmès a una lògica mercantilista que s'ha imposat en els darrers anys al territori i a dèficits d'inversió a causa de la lògica implacable de les retallades.

Del 2008 ençà, al territori “hi ha hagut una onada de llarg abast de serveis de depuradora que els ajuntaments han ofert en concessió a empreses privades per obtenir sucosos cànons concessionals, un veritable mannà per a les arques municipals”, com explica Eloi Badia, portaveu de l'associació Aigua és Vida, que afegeix que “si en els primers anys les concessions obeïen essencialment a una raó electoral, és a dir, es renovaven per obtenir uns ingressos via cànon que permetien prometre inversions en equipaments i serveis municipals, darrerament han estat més aviat condicionades per les penúries econòmiques que imposa la crisi”.

A Catalunya tenim en aquests moments, segons el darrer cens de l'Agència Catalana de l'Aigua, un parc de 453 depuradores, el 79,7% de les quals són concessions que explota capital privat; el 8,3% són consorcis de capital mixt i la resta (12%) són empreses públiques. Segons interpreten des d'Aiguaesvida, el globus sonda llançat per la Generalitat sobre una eventual privatització dels actius del sanejament de les aigües revela que “la Generalitat es vol apuntar a aquest model d'utilitzar el cicle de l'aigua per obtenir de forma urgent ingressos”. Des d'aquesta anàlisi fins i tot hom sospita que el departament d'Economia i Finances voldria gestionar directament el cànon concessional, cosa que implicaria, comptat i debatut, la desaparició de l'ACA, ens fins ara responsable de gestionar els diners que genera el cicle de l'aigua i finançar les inversions que demana el sistema d'infraestructures.

Els cànons concessionals que les empreses privades paguen als ajuntaments han estat reiteradament denunciats pels seus efectes perversos. I en alguns casos, sentències judicials han mostrat els dubtes que hi ha sobre la seva legalitat, tot interpretant que aquests cànons són abusius, ja que no defineixen la destinació dels diners que es recapten, que molt sovint no es dediquen al cicle de l'aigua, o que alguns contractes es renovaven, quan s'escauria efectuar un concurs.

Un altre efecte pervers és que difícilment és rescatable el servei de sanejament un cop s'ha concessionat. Les empreses que gestionen el sanejament, poc abans que es clogui el temps de concessió contractat, realitzen importants inversions en el servei que, si l'ajuntament decidís no prorrogar-li el contracte, s'hauria de fer càrrec de la seva amortització. Aquesta circumstància facilita que habitualment es renovin les concessions a empreses com Aqualogy, filial d'Agbar, la unió d'empreses Rubatec i la constructora MJ Gruas, Acciona o la Companyia General d'Aigües de Catalunya.

En determinats cercles del sector es comenta que el desig de la Generalitat era crear un model mixt públic i privat, un objectiu que queda en suspens després que al Senat no s'hagi acceptat una esmena de CiU al projecte de llei de Règim Local, que cercava que les competències de sanejament corresponguessin a l'administració autonòmica, per damunt de la municipal, cosa que hagués facilitat els canvis legals per menar cap a la privatització de les depuradores. No és pas senzill desfer l'entrellat de qui té la titularitat sobre l'estacions depuradores. Com diu Albert Testart, gerent del Consorci de Gestió d'Aigües de Catalunya (CONGIAC), “es pot parlar de competència doble o doble propietat, amb concessions de l'ACA que són de titularitat municipal, terrenys municipals que allotgen actius de la Generalitat o despeses de la depuradora que van a càrrec de l'ACA”.

En tot cas, segons diu, “hi ha una clara resistència del territori a una possible privatització, ja que els ajuntaments voldrien que, en el cas de privatització d'una depuradora, se'ls reconegui que va destinar diners per construir una canonada nova, per posar un exemple.” Recorda el cas de la privatització d'ATLL, en què no es va considerar que bona part de la xarxa de transport no eren inversions de l'ACA, sinó dels ajuntaments.

Testart creu que si es mena cap a la privatització hi ha riscos que cal considerar: “La privatització pot suposar una manca de recursos en la infraestructura, i això vol dir pèrdua de qualitat de l'aigua. Tot dependria del zel que hi posessin en el control els organismes reguladors dels recursos hídrics, i que els concursos posessin l'èmfasi que cal mantenir uns estàndards de qualitat exigents.” El gerent de Congiac recorda que com reconeix tampoc s'ha de menystenir que el rebut de l'aigua es pogués encarir, sota la lògica de benefici. Un encariment que es pot sumar, com fa avinent Testart, a la possible implantació de taxes per l'aigua que volen implementar alguns municipis o comunitats -el Consorci de la Costa Brava ja ho ha expressat- ateses les dificultats de l'ACA d'assumir noves inversions en aquests temps de retallades. Com ha constatat, al territori “es parla cada vegada més de fer un cànon de depuradores per cobrir la despesa que l'ACA ha deixat d'aportar. Al·leguen que en cap cas no es pot deixar de depurar”.