Gran angular

VALENTÍ PICH ROSELL

PRESIDENT DEL CONSELL GENERAL DE COL·LEGIS D'ECONOMISTES D'ESPANYA

“La societat s'ha tornat conservadora amb els diners”

Si compares la foto dels líders de Postdam amb la del G-30 quedes acollonit
La recaptació ha baixat un 40%. Si no creixem, tot això no es pot mastegar
Menys personal, sous més baixos... És molt bèstia, però és l'únic camí
Les pensions han de ser més baixes i lligar més el que es cobra amb el que es cotitza
En tributs és el mite de Sísif: simplificar per tornar a complicar novament
No és normal tenir un impost de patrimoni i un impost de successions alts
Les pimes no haurien de tenir cap reserva a l'hora de treballar a la resta de l'Estat

Tècnicament, l'economia espanyola ja no està en recessió, la qual cosa no vol dir que per alguna dècima de creixement del PIB que s'hagi registrat ja s'ha acabat la crisi.

En quina fase del cicle econòmic estem? En els brots verds, en la fi de la crisi?
Al món hi ha tres àrees: la de l'Àsia-Pacífic-Índic que creix molt ràpidament; la dels Estats Units, que creix menys i amb molts ajuts, i Europa, que va ressagada i cada vegada menys és el centre del món. Si compares la foto del líders en la reunió de Postdam a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i la compares amb la reunió del G-30 d'ara, quedes acollonit. Globalment encara no ens hem acabat de recuperar del que va passar el 2007, un catacrac financer espectacular, la mostra de la qual és que la primera potència del món està creixent al 4,5% però a còpia d'una injecció brutal de bitllets.
Potser és una estratègia per enfonsar els xinesos, encolomant-los un deute públic nord-americà perquè no el cobrin...
Ha, ha, ha... Potser sí, aquí hi estem tots implicats... Europa és un cas una mica especial. Fins al trimestre passat, l'àrea de l'euro estava pràcticament en recessió o no creixia; ara les perspectives de creixement per a l'any que ve són molt baixes. I el cas d'Espanya és més evident. Tècnicament hem deixat de caure, però falta dinamisme a Europa, sigui perquè no tenim una governança comuna, perquè produïm poc i tenim molt estat del benestar... Per la raó que sigui tenim un creixement molt dèbil. Això té diversos efectes en la població. El primer, la lacra de l'atur. El segon, que amb unes taxes de creixement tan baixes, les finances públiques no poden millorar significativament.
Si no hi ha moviment...
Es fan coses, com en la lluita contra el frau fiscal, però si no hi ha moviment les finances públiques continuen estant molt malmeses. I es manté el drama que tenim una economia molt endeutada, l'altra cara del que per a la nostra generació ha estat l'hòstia: trens, autopistes...
Això és Abu Dhabi
I ho hem fet fonamentalment demanant molts calés, i ara hem de passar el dol. Les famílies intenten deshipotecar-se, i això sense creixement és molt pesat. Les administracions públiques? Deixem-nos que si Catalunya, que si Madrid... Hi ha una dada terrorífica: el 2007, les administracions públiques espanyoles devien el 35% del PIB; ara estem pràcticament al 100%. La recaptació d'impostos ha baixat un 40% mentre s'ha de gastar més diners anticrisi. I afegim-hi el deute privat. Si no creixem, difícilment podrem mastegar tot això.I com s'està creixent? Amb la devaluació interna. Les empreses, què fan? Menys personal, sous més baixos... És molt bèstia, però és l'únic camí per ser més competitius: gestionar l'escassedat i fomentar el creixement.
Amb aquest panorama, què pot fer el sector públic?
El sector públic és molt important. A part que recapta una mica més del 40% del PIB, pel tema de les reformes. Es pot fer una reforma laboral cafre, o es pot fer bé, o es pot no fer. Nosaltres sempre hem tingut el doble d'atur que la resta d'Europa. Els canvis legals no creen ocupació, però és positiu que la gent que contracta tingui menys incertesa sobre els costos. Espanya té un problema molt greu, que els costos associats al factor treball són molt elevats. Si fossin menys elevats també ajudaria, però no podem rebaixar-los perquè el sector públic té el problema de la Seguretat Social.
Que també ha fet reformes.
Tenim la sort que tenim l'esperança de vida més alta de la UE, i resulta que l'edat de jubilació mitjana, que està baixant, està en 61-62 anys. Doncs resulta que tenim vint anys de jubilació i pujant. Després, està baixant el nombre de persones que cotitzen, i a més les bases de cotització estan baixant. Alguna cosa s'ha de fer, perquè és il·lús pensar que si el problema es torna greu ja ens rescataran. En pensions ja sabem el que hem de fer, ens agradi o no als ganàpies: pagar menys pensions i lligar més el que es cobra amb el que es cotitza. Amb els canvis com el de l'actualització de la pensió en funció de l'esperança de vida s'intenta que la gent vagi a les pensions al més tard possible.
I què s'ha de fer per retallar el dèficit?
Si partim de la idea que els impostos no es poden apujar, ja s'han pujat molt i en poc temps, i que haurien de ser més baixos per ser més competitius, només queda gastar menys i tenir menys serveis... Així de bèstia. I dius sí, però és que a Alemanya resulta que quan tens un fill...
Aquí Zapatero també va començar a repartir xecs per fill, però quan es van acabar els diners...
És que no n'hi ha. Hi ha una dada que deixa acollonit. Vostè sap què és pactar amb les companyies elèctriques que els donaràs 3.000 milions d'euros pel dèficit de tarifa, i després dir-los que no? Això demostra la dificultat de fer uns pressupostos públics.
Es podia haver gestionat d'una altra manera, la crisi bancària?
S'hauria pogut decidir deixar que s'enfonsessin uns quants, però això és ucronia. La realitat és que s'ha fet una reestructuració amb diners públics, que ens interessa que acabi com més aviat millor.
Què hem après d'aquesta crisi?
El més important és que la societat s'ha tornat conservadora en el tema dels diners. La gent pot tenir idees molt avançades en les qüestions personals o polítiques, però sap que ha de preguntar al seu alcalde quant cobra i quant costa la festa major, una idea molt anglosaxona que amb els calés no s'hi juga i que els errors es paguen. Una idea que en la societat espanyola i catalana, per la nostra història, era molt difícil perquè hem viscut la crisi del petroli, la transició, el 23-F, i sempre hem anat a més. Vèiem una corba ascendent en el benestar de les persones, i una societat que creix des de finals dels setanta fins a pràcticament el 2009/2010 té la sensació que tot li surt bé. Ara hem après que depèn de nosaltres, i això és positiu perquè és un terreny adobat per remoure tot el que calgui, perquè si no ho fem molta gent ho passarà malament.
I com en sortirem?
El més important és que s'ha de créixer més. Només creixerem si fem bé les coses, i creixerem més si l'ambient internacional és més favorable. Però Europa, el nostre client principal, no tira coets. Tot plegat fa pena.
La decadència de l'Imperi Romà.
Venim a ser el 20% de la població mundial, fem el 30% del PIB mundial i la despesa en l'estat del benestar és el 40%. Som una població petita que té un pes important en producció i un cost de l'estat del benestar molt elevat.
La reforma fiscal del 2015, cap on hauria d'anar?
Els tipus nominals alts no són macos internacionalment, i si tens els tipus efectius baixos estàs dient que tens un embolic de deduccions que també complica la cosa. I tothom també està d'acord que els impostos i cotitzacions que giren al voltant del factor treball són massa alts. Què es farà? En IRPF, per compromisos electorals, es baixarà un punt o dos. En IVA pot haver-hi alguna coseta sobre els tipus reduïts, passant productes al tipus general, com van fer a Portugal. També s'intentarà simplificar una mica l'embolic legislatiu, perquè això és el mite de Sísif, constantment simplifiques per tornar a complicar. En societats alguna cosa es farà per acostar els tipus nominals als efectius, però hi ha el tema dels crèdits fiscals a la banca. Si abaixes el tipus nominal, quin efecte té sobre els crèdits fiscals de les companyies?
I l'impost del patrimoni?
Des del punt de vista tècnic hi ha un cert consens que seria raonable un impost sobre successions amb tipus baixos i molt poques deduccions, per un tema d'equitat redistributiva. El que no és normal és tenir un impost de patrimoni i un impost de successions alts que molts col·lectius no paguen, com els grans patrimonis que tenen una estructura empresarial, mentre que a un de classe mitjana el claven.
La llei d'unitat de mercat calia, o és pura propaganda?
El nostre país és un mar de micropimes, i el repte és que facin el salt a pimes. Per poder-ho fer cal tenir més mercat espanyol, i per a això com menys barreres hi hagi, millor. Per exemple, no té cap sentit que les normes sobre ascensors siguin diferents a cada lloc. Les multinacionals no tenen cap problema per adaptar-se a les normatives diferents, el problema el tenen les pimes. És clar que es pot fer la lectura política que el govern espanyol aprofita aquesta eclosió normativa d'ajuntaments i autonomies no per racionalitzar sinó per recentralitzar. M'agradaria que les pimes catalanes no tinguessin cap reserva mental a l'hora de treballar a França o a la resta de l'Estat. Tot el que signifiqui fer que les empreses siguin més grans significa ser més competitius.

Les pel·lícules de Barcelona i Madrid

Nascut a Barcelona l'any 1953, és llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Soci director de Pich Associats, un despatx barceloní especialitzat en assessoria legal, tributària i auditoria, i soci fundador d'Abante Auditors, que opera a escala estatal.

Degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya entre el 1995 i el 2001, presideix el consell general des del gener del 2008.

No vol entrar en el debat sobre la independència de Catalunya perquè diu que no li pertoca, però explica que, a cavall de Barcelona i Madrid, el cansa sentir les pel·lícules que expliquen uns i altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.