La publicació per primer cop d'una llista Forbes de les cent primeres fortunes referida a l'Estat espanyol suggereix un bon grapat de reflexions. Els editors de Forbes a Espanya expliquen que l'elaboració de la llista ha anat a càrrec d'un periodista extern al grup, seguint la mateixa metodologia que la casa mare americana, que valida prou els resultats per incorporar-los a la confecció de la llista de grans fortunes a escala mundial. Tanmateix, ràpidament apareixen alguns interrogants sobre la bondat d'aquesta metodologia, com quan es comptabilitza com una sola unitat les tres famílies fundadores de Caprabo que es van vendre la cadena de supermercats catalana a Eroski fa sis anys. La utilització de fons borsaris com a criteri metodològic bàsic comporta probablement una menysvaloració d'altres actius que operen en instruments financers de més difícil fiscalització, com les SICAV. Això per no parlar d'actius més o menys ocults en paradisos fiscals i similars.

Tot i les limitacions metodològiques, resulta interessant fer una aproximació a qui són els nostres rics segons Forbes. En primer lloc, 25 dels 100 rics a Espanya corresponen a Catalunya –i 15 més entre el País Valencià i les Illes. És un percentatge superior al pes del nostre PIB i idèntic al de la comunitat autònoma de Madrid. No es pot deixar de pensar que les mesures de reducció dels tipus marginals d'IRPF i, sobretot, dels impostos de successions i patrimoni impulsats per Madrid tenen com a objectiu captar la residència fiscal d'algunes d'aquestes –i d'altres de menors- fortunes perifèriques.

Un element rellevant és la notable presència de persones nascudes fora de Catalunya o de fills d'aquestes. Els Andic, Lara, Lao, Godia, Palatchi, Núñez, etcètera, exemplifiquen la permeabilitat de la societat catalana, que esdevé una terra d'oportunitats. Per sectors productius, la majoria pertanyen –o hi tenen l'origen de les seves fortunes- a sectors industrials com el farmacèutic (tres, més una de material clínic i hospitalari) i l'alimentació (tres). També hi ha presència del sector de distribució, sovint directament empeltat per integració vertical amb la indústria (Daurella i Cobega, Lara i Planeta, Andik i Mango). Precisament Andik, juntament amb Palatchi, Pronovias, són els únics que es podrien associar al tèxtil, durant cent anys el nucli principal de les grans fortunes del país.

L'altre gran sector que va protagonitzar la industrialització de Catalunya, el metall, a la indústria no té presència en l'activitat transformadora sinó en la de capçalera (F. Rubiralta i Celsa), on històricament sempre havíem destacat poc. També cal destacar la nul·la presència de banquers –tot i una gran fortuna del sector d'assegurances, Serra, de Catalana-Occidente i dos més de les societats inversores, Godia i Bernat –ex Chupa-chups- i que, malgrat l'aguda crisi del sector de la construcció i l'obra pública, encara hi tenen tres representants: Roca, de Corporació Roca; Miarnau de Comsa-Emte; Núñez, de Núñez i Navarro. Finalment, el sector serveis té una presència de grans fortunes molt menor al seu pes en l'economia. Tenim qui està a cavall de la indústria amb la moda (Puig, Palatchi), amb l'oci (Lao i Cirsa, a més dels Suqué Mateu, Perelada), i els mitjans de comunicació (Lara), a banda del comerç (Miquel, Miquel Alimentació). Però no hi ha cap hoteler ni empresari del sector turístic en el rànquing.

Finalment, un altre element rellevant és que si parlem de riquesa com a sinònim de poder, a la llista hi falten molts dels més poderosos a Catalunya. No hi són la majoria dels directius i membres dels consells d'administració de la Caixa i el seu grup d'empreses. Pel que fa al segon banc de Catalunya, no hi figura el seu accionista de referència, tot i que sí que hi són la resta de principals socis catalans. Malgrat tot, està bé que la societat catalana conegui quins són els seus membres més rics i pugui valorar les seves aportacions a la prosperitat general a partir de les seves elevades possibilitats.