Amb continus averanys que ens parlen de l'esgotament del sistema públic de pensions, els plans de previsió social complementària guanyen més protagonisme, en un any en què han de ser sotmesos a una reforma del seu marc jurídic, que podria reduir les comissions, flexibilitzar l'ús del seu rescat o aprofundir en els seus avantatges fiscals, en el moment del rescat definitiu del pla.

Una primera qüestió és si cal fer més flexible la il·liquiditat dels plans de pensions, que ara només es poden rescatar prematurament en tres supòsits: que el titular estigui a l'atur, que tingui una malaltia de llarga durada o que hagi estat desnonat per impagament de la hipoteca. El director general d'Inverco, Ángel Martínez Aldama, declara: “Diverses enquestes, com la nostra o les de BBVA o ING, ens diuen que un obstacle rellevant a l'hora de subscriure un pla de pensions és la seva il·liquiditat, sobretot per a l'estalviador jove.” Així doncs, al seu parer, “cal plantejar-se en la futura reforma, per incentivar els joves a complementar la seva pensió, que els plans tinguin una finestra al rescat, per si les coses van mal dades”. Certament, ha estat en aquests anys de crisi, en què l'estalviador pot veure com minven els seus ingressos recurrents per rebaixes salarials o menys activitat, si es tracta d'un autònom, quan la discussió sobre si cal flexibilitzar encara més el rescat s'ha aguditzat. Per a Clara Armengol, directora del negoci de pensions del Grup Zurich, “al capdavall, la il·liquiditat és la màxima qualitat del pla de pensions, que, recordem-ho, té per objectiu constituir un estalvi altament productiu per a la jubilació”. Armengol accepta que fixar la liquiditat a 10 anys “potser sí podria ser atractiu per atreure subscriptors”. De fet, a la vista del resultat que estan oferint les Entitats de Previsió Social Voluntària (EPSV) del País Basc -que admeten la liquiditat a 10 anys- amb ràtios de rescat baixes, no sembla que obrir aquesta finestra es pugui traduir en caigudes sobtades del patrimoni d'aquesta eina d'estalvi.

La Direcció d'Assegurances del govern estatal també rumia si cal rebaixar les comissions que es cobren per subscriure un pla. Se'n parla molt, de les comissions, que en el nostre mercat se situen en una mitjana de l'1,34%, notòriament per damunt de la mitjana europea, del 0,4%. Segons l'opinió de Clara Armengol, “si les nostres comissions són superiors és perquè aquí els volums de patrimoni són molt més baixos, no es poden aprofitar economies d'escala”. Afegeix que en una conjuntura de mercats financers com l'actual, en què els plans assoleixen bones rendibilitats, de fins al 10%, reduir la comissió no és transcendental. De fet, l'estadística ens revela que el 2013 el patrimoni dels plans de pensions individuals va arribar als 55.700 milions d'euros, per damunt dels 54.200 milions d'abans de la crisi, i això ha estat així justament per la bona evolució de la rendibilitat. Per contra, el nombre de titulars ha passat dels 8,53 milions (2008) als 7,83 milions (2013), en part perquè molts estalviadors arribaven a la jubilació, en part perquè un sector ha perdut la feina i ha hagut de recuperar els diners.

Per al director d'Inverco, “almenys, en el cas dels plans de pensions, el seu cost, que no podem considerar excessiu, té una transparència que no tenen altres instruments financers”.

Amb tot, la qüestió que preocupa més entre els estalviadors és com alleugerir la tributació diferida del pla de pensions. Actualment, les aportacions es desgraven de la base imposable de l'IRPF, però, tanmateix, en el moment del rescat cal tributar la rendibilitat obtinguda com a rendiments de treball, al tipus marginal que correspongui. La mateixa Pilar González de Frutos, presidenta de la patronal Unespa, entén: “No podem parlar de benefici fiscal, sinó de tributació diferida, en un model que no dóna gaires al·licients a les rendes mitjanes i baixes.”

Clara Armengol explica: “En el moment del rescat del pla, quan et jubiles, justament quan tens menys ingressos, el teu saldo s'integra a la base imposable, i sobre tot això tributes. No és just que els rendiments vagin a la base imposable, és penalitzar l'estalvi a llarg termini.” En aquest sentit, recorda l'anterior legislació, vigent fins al 2008, en què en el moment del rescat es fiscalitzava només sobre el 60% del saldo del pla, amb el benentès que el 40% restant eren els rendiments aconseguits.

Diversos fòrums d'experts coincideixen que perquè a l'Estat espanyol creixi el patrimoni de plans de pensions convé implicar-hi cada vegada més l'empresa. De Frutos posa com a exemple Alemanya, amb el seu mètode del matching contribution, pel qual l'empresa i l'Estat aboquen al pla de pensions privat la mateixa quantitat que aporta el treballador. Ángel Martínez Aldama fa esment del model britànic, en què l'Estat obliga l'empresa a proveir d'un pla de pensions el seu treballador, que té l'opció de rebutjar-lo. Clara Armengol, per la seva banda, optaria més aviat per explorar les possibilitats que es poden presentar per la via de l'impost de societats, tot oferint alhora una deducció i una bonificació, que de fet ja havia existit en legislacions anteriors.

Hom també ha parlat de transformar l'estalvi immobiliari en un producte de previsió social complementària per la via de donar benefici fiscal a les plusvàlues generades per la venda de l'immoble. En aquest cas, com preveuen diversos experts, no és clar que Hisenda aprovés aquesta mesura.