El discurs de la represa intenta imposar-se, tot topant amb la tossuda realitat de creixents dèficit públic i deute i amb algun mal averany que no descarta, a mitjà termini, que a la Zona Euro calgui, si se segueix engreixant el deute sobre el PIB; prendre mesures traumàtiques, com la confiscació dels estalvis privats i una retallada de deute massiva.

Sense estalviar tonalitats apocalíptiques, fa poques setmanes, els economistes de l'FMI Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff publicaven un document en què a mesures de generació d'inflació per impulsar el creixement, se sumarien terribles reestructuracions en els saldos del deute i a recórrer a la impopular repressió financera que suposaria generalitzar a Europa com els que en el passat es van aplicar a les economies en vies de desenvolupament. Aquests mals averanys ressonen quan l'administracions públiques espanyoles s'acosten al bilió d'euros d'endeutament, una llosa que es cobra anualment 33.000 milions d'euros en interessos. Un problema, el del deute públic, que és una veritable moda arreu, amb grans economies, com Japó, EUA, Itàlia o França amb greus problemes de deute sobre PIB.

El macroeconomista Edward Hugh dibuixa una complexa estructura de vasos comunicants de les finances mundials en què, “si Japó pot arribar a un 250% de deute sobre PIB, amb la seva economia creixent, un país com Itàlia pot estar al 150%, i Espanya per damunt del 100%.” El problema pot aparèixer “quan Japó deixi d'avançar, serà llavors quan pot haver-hi un efecte en cadena de reestructuració de deute arreu”.

Hugh posa l'accent en la qüestió demogràfica per explicar la dificultat per créixer d'economies com la japonesa o la nostra: “Si les forces laborals d'un país s'alenteixen per la caiguda de la població, també es retalla el creixement del PIB, i el Japó, però també la UE, estan en una situació en què hi ha menys persones per pagar el deute.” La relativa tranquil·litat que es viu s'explicaria, a parer de Hugh, pel convenciment entre els inversors internacionals que “el BCE, Mario Draghi, mantindrà la promesa de fer tot el possible per preservar la integritat de l'euro, és a dir, comprarà bons de deute públic per no permetre que tornin a pujar de forma imprudent les primes de risc”. Així mateix, els hedge funds internacionals, a banda de tenir en compte les promeses de Draghi, tenen en compte que ja s'ha començat a caminar cap a la unió bancària, un altre antídot contra un eventual trencament de l'euro. I per als porucs també podríem recordar que l'FMI va aconseguir de la UE el compromís d'ajudar Grècia perquè pugui arribar al 2020 amb un deute del 120%. Joan Tugores, catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona (UB), posa l'accent en què el document de treball de Reinhardt i Rogoff també remet a les clàssiques polítiques d'estímul de les economies. Amb tot, accepta que “hi ha una discussió de moda, i és si les economies avançades estan condemnades a un creixement lent, després d'haver posat fi a la fase de gran innovació propiciada per les TIC, cosa que suposaria un seriós entrebanc perquè el deute deixés d'engruixir-se”. Tugores considera que “l'obsessió pel desendeutament ha fet baixar tant el deute, el denominador, com el creixement del PIB, el numerador”. En el cas espanyol, com diu, “s'ha confós la millora conjuntural en les condicions de finançament amb una millora real de la situació, i se segueix emetent i emetent”. El catedràtic d'economia de la UB considera que si volem que el redreçament econòmic vagi de debò caldrà donar més protagonisme als estímuls a l'hora d'elaborar els pressupostos, per damunt del servei al deute. Al voltant d'aquesta confiança que s'ha estès entre els inversors internacionals, que donen per fet que el BCE pot apagar tot foc que es declari, Tugores avisa que “amb les seves declaracions sobre que el BCE faria tot el possible per protegir l'euro, Draghi cerca un efecte psicològic als mercats, que farien santament de no posar a prova la capacitat del BCE de comprar bons nacionals si van mal dades: els electroxocs funcionen algunes vegades, no pas sempre”.

El professor de macroeconomia d'EADA Joan Ribas assenyala el detall remarcable que el deute de l'economia espanyola, si sumem el de les administracions al de les famílies, de 2,7 bilions, és una balança en què, si fins al 2010 pesava més el deute de les famílies, ara és a l'inrevés. Ens trobem en una situació en què, efectivament, com diu, “hi ha deutor, Espanya, però també creditors, i els diners no manquen, amb inversors internacionals que tornen a la nostra economia, però sempre hi ha el risc d'un ensurt que fes que no fos possible tornar a refinançar”. Amb tot, com diu, en referència a l'escala de la Zona Euro, “el cert és que no devem a l'exterior, nosaltres mateixos ens podem autofinançar, i si, potser no hi ha eurobons, però quan hi ha hagut necessitat de diners, com ha passat amb els bancs, el BCE i el mecanisme d'estabilitat han entrat en acció, així que de solidaritat, si s'escau, n'hi ha”. Joan Ribas veu ben palès un canvi de tendència, amb una economia, l'espanyola, que ja té un compte corrent positiu, que genera entre 50.000 i 60.000 milions que ja es poden tornar al BCE. Ribas recomanaria als governants “bastir un projecte de reducció de dèficit a 5-10 anys, amb propostes de millora de la gestió i explicar-lo bé perquè sigui creïble. Si això se sumés a una millora en l'exportació, es pot aconseguir el tan delejat equilibri”. Per reblar el clau, diu que els governs han de fer el possible per corregir deute, perquè la possibilitat que no hi hagi diners per refinançar deute hi és.