Sovint hem sentit durant la feixuga travessia de la crisi com l'economia espanyola patia del mal de japonització, tot al·ludint a la crisi de l'economia que antany dominava el comerç mundial, i que també es va ofegar en una bombolla immobiliària i un col·lapse financer de ca l'ample, que ha adormit el vigorós samurai durant dues dècades. Si bé les dues economies han menat per senders diferents per redreçar -aquí la retallada, allà la injecció econòmica-, sí hi ha un paral·lelisme: una població que no creix, cosa que imposa dubtes sobre com es pot enlairar l'economia en els anys a venir.

Aquesta incògnita va planar en el seminari Espanya i Japó: dues economies desenvolupades davant una dècada perduda, organitzat pel Centre d'Estudis i Interpretació i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB). Kumiharu Shigehara, economista que ara presideix un think tank independent i que fou tècnic del Banc del Japó i de l'OCDE, reconeix que “amb un envelliment creixent de la població, conjuminat amb la baixa natalitat, és cada vegada més difícil mantenir la població activa”. En dades de l'OCDE, el Japó, d'aquí al 2060, perdrà població a un ritme del 0,5% anual. Així doncs, és urgent “incorporar més dones i la gent gran al mercat laboral”. Cal fer avinent que al Japó, on l'atur mai no es va enfilar més amunt del 4% durant les dues dècades, “la dona no roman al mercat de treball, quan té fills l'abandona i, en tot cas, intenta tornar-hi quan s'han fet grans”.

Pel que fa al cas espanyol, que tindrà un creixement demogràfic del 0,2% anual d'aquí al 2060, en dades de l'OCDE, “tot i que es pot incrementar la població activa, el creixement de la tercera edat fa que la situació sigui difícil”.

Potser, tant al Japó com aquí, hauríem de tenir ben clar que, com diu el macroeconomista independent Edward Hugh, “ens trobem davant d'un nou paradigma, d'estancament tendencial a les economies desenvolupades, en què les poblacions aniran minvant lentament, així com el PIB”. Un fenomen que no només patiran els dos estats esmentats, sinó també d'altres, com Alemanya, Portugal i Itàlia. A parer del macroeconomista, caldrà jugar amb la immigració, de forma sostenible, i adoptar solucions graduals, no traumàtiques, de reducció del deute, que hauran de compartir tots els estalviadors. Hugh interpreta que el comportament actual dels mercats financers, que ara recondueixen les inversions cap a Espanya, “és així perquè creuen que Draghi imitarà la política d'estímuls de l'economia del Banc del Japó, però si aquest experiment d'endeutament continu del Japó no esdevé sostenible, les primeres repercussions es manifestaran a Espanya i el conjunt de la zona euro”. Ningú més autoritzat per parlar de semblances i diferències entre Espanya i Japó que Eri Nemoto, actualment directiva de Baker and McKenzie però que en el passat recent va ocupar càrrecs rellevants a la Generalitat per estimular els vincles econòmics entre els dos estats. Amb el benentès que Espanya i Japó estan immersos “en un període perllongat d'interessos baixos, en què no hi ha riscos de bombolla, el que cal activar són mesures estructurals, posant l'accent en la transparència de la gestió, penalitzant els comportament irregulars, i millorar la normativa fiscal per estimular la inversió productiva”. Nemoto assenyala com a un dels factors que han fet més cruel la crisi a Espanya, i que cal corregir, “la petita grandària, de mitjana, de les empreses, que els ha abocat al tancament. Al Japó va ajudar molt a resistir el múscul financer, si més no aparent, de les empreses, que per les seves dimensions eren considerades sistèmiques i no se les va deixar caure.” L'endeutament extrem del Japó, amb ràtios del 130% sobre PIB que fan miques totes les convencions macroeconòmiques clàssiques, fascina a Occident, on s'enveja que l'estalviador interior pugui suportar aquesta càrrega, tot permetent que el govern d'Abe tiri endavant la seva recepta keynesiana d'estímul de les inversions. Però al mateix Japó hi ha qui arrufa el nas, com Keichiro Kobayashi, professor de l'Institut de Recerca Econòmica de la universitat de Hitotsubashi, que, sota el seu prisma de l'Escola de Chicago, afirma que “reduir el deute en mans dels estalviadors ha d'estar al centre de tot, perquè les esperances que els actius dolents, dels anys noranta ençà, recuperessin el seu valor, s'ha esvaït”. Té molt clar que si el Japó no vol perllongar els temps de deflació, el que cal fer “és sanejar balanços”. Kobayashi no ignora pas la derivada demogràfica, i creu que “estimular la immigració cap al país pot ajudar a pal·liar els nostres problemes, amb l'increment de la productivitat i la contribució via impostos”. A propòsit de l'endeutament, a Josep Oliver, catedràtic d'economia aplicada de la UAB, el que el preocupa és que, a diferència del Japó, “el nostre deute és fonamentalment extern, i hem de refinançar 300.000 milions d'euros anuals, fins a 1,7 bilions, cosa que ens obligarà a fer un nou pacte social de llarg abast, perquè caldran noves retallades”. Oliver tem que, talment com va passar a l'inici de la crisi, els qui prenen les decisions no estiguin a l'altura.

Tampoc no vol deixar marge al cofoisme el catedràtic d'economia de la UPF Guillem López-Casasnovas, que des d'aquesta “convergència en l'envelliment” que comparteixen Japó i Espanya, observa que, en el nostre cas, “amb l'erosió de les bases fiscals, les polítiques públiques que compensaven les generacions més grans es perden, i caldrà reformular l'Estat del Benestar, amb un replantejament de la universalitat de les prestacions i ser més selectiu en educació i sanitat”.