Està pujant la marea?” era el títol de l'actualització de les projeccions de creixement del PIB per part del FMI publicada a principis de 2014 i que incorporava una revisió a l'alça en quatre dècimes per Espanya, només superada per la del Regne Unit. Això s'afegia a les previsions de les darreres setmanes amb un to, en general, positiu. És cert que pocs dies després del document del FMI les tensions a Argentina feien ressorgir tots els temors sobre un eventual “final de festa” als emergents i de “contagi” especialment als països amb més interessos inversors i empresarials a aquestes economies, però això accentuava l'interès pel que pogués fer la demanda interna, fins ara molt deprimida.

Més enllà del debat sobre la quantificació més precisa del retorn a xifres positives de creixement dels indicadors macroeconòmics, sembla clar que el gran repte del 2014 és si – i com– es traduiran les bones sensacions “agregades” en millores efectives i perceptibles per a les persones, les famílies i les empreses, especialment les mitjanes i petites, centrals per a la generació d'ocupació. Caldrà esperar a una taxa de creixement del 2% per crear ocupació en termes nets, com deien les estimacions tradicionals de la famosa “llei d'Okun” a Espanya, o serà viable assolir aquest desitjat resultat a partir d'un llindar més baix i assequible?. I, anant una mica més lluny, com serà l'eventual recuperació de l'activitat i l'ocupació des de les cabdals vessants de la seva qualitat i sostenibilitat? Tornarem a caure en els paranys de l'anterior fase expansiva d'apostar – o resignar-nos – a fràgils activitats de baix valor afegit, o serem capaços de fonamentar amb més raonable solidesa la famosa i desitjada recuperació?.

Per respondre a aquestes preguntes és essencial recordar la distinció – popularitzada pel premi Nobel Peter Diamond - entre les pertorbacions cícliques i les de reassignació. Les primeres són les clàssiques fluctuacions macroeconòmiques de flux i reflux – com les marees, tornat a l'analogia recent del FMI – i els paràmetres de l'equació d'Okun que vincula creixement del PIB i ocupació estan estimats per aquests tipus de cicles més habituals. En canvi els shocks de reassignació testimonien la necessitat de recanvis importants en els tipus d'activitats i de les fonts de generació de riquesa i ocupació (“canvis en el model productiu” en la terminologia més habitual a casa nostra). Sembla clar que la nostra economia ha experimentat un shock d'aquesta mena i això ha tingut evidents efectes negatius, el més important dels quals ha estat la destrucció de milions de llocs de treball a partir dels problemes en els àmbits que s'havien hipertrofiat de forma insostenible en l'anterior etapa d'aparent prosperitat. Molt avançada aquesta fase a la baixa, es podria començar a remuntar amb millores modestes del PIB?

Cal interpretar les perspectives i les dades amb profunda cautela. Que s'observi creació neta d'ocupació durant 2014 no podria ser interpretat només un canvi de tendència del pèndol després de molts i durs anys. Caldrà avaluar la solidesa de les activitats en que es generin nous llocs de treball, així com la sostenibilitat i qualitat d'aquests. Sense tornar a obsolets paràmetres interpretatius pre-crisi, la traducció de més activitat i ocupació en demanda i benestar depèn tant de la quantitat com de la qualitat de les dinàmiques que s'engeguin. Tornar a evitar els errors del passat i valorar el posicionament competitiu de la nostra economia i de la nostra societat és cabdal per poder parlar no només de recuperació en el sentit estadístic del terme sinó també – i sobre tot – en el sentit psicològic i social.

Necessitem recuperar no només les dades dels indicadors sinó la confiança en que continuem tenint incentius a remar tots en la mateixa direcció perquè – a les dures i les madures – estem de veritat tots en el mateix vaixell. Aquesta sensació ha mancat a l'hora de repartir els costos dels ajustos. No hauria de perpetuar-se en valorar els anhelats dividends de la recuperació.