Fins ara les expressions ciutadanes en favor de la independència han tingut un caràcter festiu i pacífic. També des del punt de vista econòmic; de fet, totes han tingut lloc en jornades no laborables. Però a mesura que el procés polític en favor del dret a decidir avança a Catalunya i les iniciatives per convocar una consulta xoquen amb el mur del no rotund per part del govern espanyol, agafa força la idea que l'acompanyament ciutadà en un futur pot anar adoptant formes d'expressió d'un to superior.

En aquest sentit, el 13 de novembre passat a Brussel·les el líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, es va mostrar convençut de la disposició de Catalunya a arribar a paralitzar la seva economia una setmana per pressionar així el govern espanyol, que malda per complir els seus objectius de dèficit públic. “L'any passat l'Estat espanyol va tenir un dèficit de més del 10% del seu PIB. Com que Catalunya representa una quarta part dels ingressos fiscals de l'Estat i com que nosaltres hem demostrat que podem posar dos milions de persones a les carreteres de Catalunya, algú pensa que no som capaços de parar l'economia catalana durant una setmana? I si ho fem, quin impacte tindrà sobre el PIB espanyol? I quina opinió tindran els creditors del deute espanyol? I què passarà amb la prima de risc espanyola?”, va dir Junqueras. Ho feia pocs dies després que el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, digués la famosa frase “Catalunya ens traurà de la crisi”.

La idea de Junqueras –reiterada fa escassament uns dies en un acte de l'AIJEC (Associació Independent de Joves Empresaris de Catalunya)–, que segurament tenia més de gest de desafiament calculat que no de proposta formal, ràpidament va generar comentaris, entre els quals van abundar els de desaprovació. Tanmateix, tot fa pensar que les pròximes protestes es jugaran en el terreny de joc econòmic i que, per sobre del nombre de persones participants, l'interès pot ser l'impacte que tindrà. Cal pensar que aturar una setmana l'economia pot significar unes pèrdues superiors als 4.000 milions d'euros. “Algú pensa que Catalunya assolirà els seus objectius nacionals sense assumir riscos i sacrificis?”, apunta l'economista Enric Llarch.

No és la primera vegada que la carta del desafiament econòmic o fiscal es posa sobre la taula en la llarga història de desacords entre Catalunya i Espanya. Una de les fites més recordades és el tancament de caixes del 1899, protagonitzat pels gremis catalans que s'oposaven a una nova fiscalitat estatal que consideraven injusta. “L'estiu de 1899, fins a 7.000 comerciants i fabricants catalans van abstenir-se de pagar a la hisenda pública espanyola la seva quota trimestral”, segons explica el professor Francesc Roca en un article publicat a L'Econòmic el 30 de novembre passat. La mesura, malgrat que no va aconseguir al seu moment els objectius, ha estat exposada de forma reiterada al llarg dels darrers cent anys; l'últim cop la va hissar l'expresident de Catalunya Pasqual Maragall, que el 2009 instava a una mesura d'aquest tipus davant la imminència de la retallada de l'Estatut de Catalunya que, finalment, va fer el Tribunal Constitucional.

Per Llarch, el tancament de caixes carrega tota la responsabilitat sobre les empreses, per això és més partidari d'altres fórmules com ara la vaga, que implica amplis sectors de la població i no només alguns.

Sigui com vulgui, alguns empresaris no ho veuen clar. Des de la patronal de pimes i autònoms Cecot, el secretari general, David Garrofé, afirma que el món empresarial no entén que es proposi una mesura de tancament massiu de centres de treball la conseqüència directa de la qual “serà autoinfligir-se mal”. Després de puntualitzar que la patronal ja ha fet un pronunciament en favor del dret democràtic d'expressar-se a les urnes –“Entenem que la confiança en la democràcia té efectes positius sobre l'economia”, recorda–, Garrofé insta a buscar alternatives que no castiguin més la delicada situació de les empreses. Sobre el tancament de caixes, assegura que és un tema que ni és a les agendes ni a les converses dels membres de la junta de govern.

En un sentit ben diferent s'expressen al Cercle Català de Negocis (CCN), que reuneix el col·lectiu d'empresaris més implicats en el procés sobiranista. “És clar que si arriba l'octubre i no hi ha consulta, alguna cosa s'haurà de fer, siguin mobilitzacions en l'àmbit econòmic, educatiu o on calgui”, explica Albert Pont, president del CCN. A diferència de la Cecot, el Cercle assegura que rep nombroses propostes d'associats que suggereixen actuacions individuals o col·lectives per pressionar la classe política per a la celebració de la consulta.

Tanmateix, Pont és molt crític amb la proposta d'Oriol Junqueras d'aturar l'economia, perquè hi veu un intent de capitalitzar políticament la gran capacitat de mobilització pacífica que ha demostrat la societat catalana. I aquest enuig ha crescut després del fracàs de les negociacions per confeccionar una candidatura única a les eleccions europees de les forces favorables a la consulta. Pel president del CCN, s'han ignorat els interessos del país. “No podem entendre què ha passat, només que s'han anteposat els interessos de partit, per això és indignant que ara vulguin liderar la societat”, es lamenta Pont.

Igual d'indignada es mostra davant la proposta Dolors Llobet, portaveu de CCOO de Catalunya, però per raons diferents. Llobet qualifica de “frivolitat” instar a convocar una vaga indefinida que paralitzi l'economia una setmana. “Quan els sindicats convoquen una vaga general ho fan com a mesura molt extraordinària i per raons molt concretes”, assegura. Amb un to irònic, Llobet reconeix que, no obstant això, ERC és conseqüent amb el que diu ja que ha donat suport a uns pressupostos de la Generalitat que “afavoreixen les desigualtats i avalen unes polítiques inspirades per Brussel·les que contribueixen a paralitzar l'economia”, afirma.

Per l'economista Enric Llarch el debat sobre les futures accions de pressió no és inoportú perquè cal anar preparant el camí. D'una banda, per trobar les vies d'expressió que maximitzin l'impacte, minimitzant els sacrificis. D'una altra, perquè la societat, en conjunt, i el teixit empresarial, en particular, comprenguin que “cal invertir en mesures que afectaran la nostra seguretat i tranquil·litat per aspirar a guanyar més”, diu.