El dia 1 de gener de 1994 va entrar en vigor l'Acord de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (NAFTA) per potenciar els intercanvis comercials entre els EUA, Canadà i Mèxic. El 19 de febrer es va celebrar a Toluca (Mèxic), la 7a cimera entri Barack Obama, Stephen Harper i Enrique Peña Nieto, una bona oportunitat per fer balanç dels 20 anys de NAFTA. L'aspecte econòmic, a pesar de l'asimetria entre els tres països, és positiu però amb clarobscurs. El comerç trilateral es va incrementar un 265,4% fins superar el bilió de dòlars. Els productes manufacturats nord-americans acaparen el 57% dels intercanvis mentre els canadencs i els mexicans representen el 24,5% i el 18,5% respectivament.

El NAFTA va afavorir una major competitivitat, internacionalització i diversificació de l'economia mexicana. Les seves exportacions van créixer un 631% en dues dècades, passant de 60.000 milions de dòlars el 1994 a uns 400.000 milions el 2013. Les tres quartes parts, dirigides als EUA. El 1994, el 75% de les exportacions eren recursos energètics. Avui, les manufactures representen el 80%, i el petroli, el 10%. Però no es va avançar cap a l'esperada convergència econòmica. L'economia només va créixer una mitjana anual del 2,6% La renda per càpita mexicana segueix sent avui una cinquena part de la nord-americana (el 19%).

El balanç social és discutible. Van créixer les desigualtats territorials i socials: 52 dels 118 milions de mexicans segueixen sent pobres. I els salaris s'han estancat o reduït des de la crisi nord-americana de 2008. NAFTA va impulsar la lliure circulació de mercaderies però es van reforçar les barreres a la lliure circulació de les persones. El riu Gran segueix sent una muralla, encara que Mèxic confia que Barack Obama pugui tirar endavant la promesa reforma de les lleis migratòries. I Canadà va imposar el 2009 l'exigència de visats als mexicans. Es van crear nexes econòmics comuns però no una empatia suficient entre les societats dels tres països. Urgeix reforçar els nexes acadèmics i culturals per afavorir el coneixement mutu.

Cal apostar per Mèxic, que és la segona potència llatinoamericana, després de Brasil. Ha canviat molt en dues dècades. Disposa d'una població molt jove i d'unes classes mitjanes emprenedores. Tenir com a veí el gegant nord-americà no és un desavantatge. Mèxic va afrontar la forta irrupció de Xina com la gran fàbrica del món. Avui, hi ha una marxa enrere sobre algunes operacions de deslocalització de la producció manufacturera portades a terme a partir dels noranta. Avui es valoren, a més dels costos laborals, els del transport i logístics, fiscals i financers, així com els avantatges de tornar a produir prop del consumidor final. Les multinacionals tornen a produir a Mèxic. Segons Boston Consulting Group, el 2012 el salari mitjà xinès va superar el mexicà. El 2001, era quatre vegades inferior.

El president Peña Nieto va decidir portar a terme reformes en els àmbits energètic, fiscal, d'educació i telecomunicacions. La recent obertura del sector energètic als inversors estrangers és un clar missatge referent a això. L'Agència Moody's va millorar la qualificació del deute mexicana, passant del Baa1 a A3. L'economia podria créixer un 3,5% el 2014 gràcies a la recuperació de la demanda nord-americana. Mèxic ha signat acords de lliure comerç amb 44 països.

Però els tres països del NAFTA coincideixen en una gran aposta de futur: els grans mercats del segle XXI se situen en la regió d'Àsia-Pacífic. I consideren que una bona via per reforçar NAFTA consisteix a sumar esforços per fer possible la constitució del Trans-Pacific Partnership (TPP), una ambiciosa proposta de Barack Obama per constituir una gran àrea de lliure comerç que potenciï els intercanvis econòmics i comercials entre les principals economies del Pacific Rim. Podrien formar part del TPP, a més dels EUA, Canadà i Mèxic, nou països més: Austràlia, Xile, Japó, Malàisia, Nova Zelanda, Perú, Singapur, Vietnam i Brunei. I es podrien sumar a la iniciativa altres països com ara Corea del Sud i Colòmbia.

Però els tres països no deixaran de banda les relacions transatlàntiques. Estats Unitsd negocia l'Acord Transatlàntic amb la UE (TTIP), Canadà ja va signar el passat 18 d'octubre un acord de lliure comerç amb Brussel·les, i Mèxic aposta per ser el pont entre l'Atlàntic i el Pacífic.