barcelona - 8 març 2014 2.00 h

Créixer per altres latituds

La frenada en el seu creixement no qüestiona la puixança dels emergents. Es disputen amb els desenvolupats l'hegemonia als mercats globals

Geografia de les economies emergents.

Alfonso, d'EADA, remarca que el transport marítim està en nivells de precrisi

La sortida de capital dels emergents cal atribuir-la a una guerra de divises

Les sotragades dels emergents són com les que han tingut els desenvolupats

Cal adaptar la ment al fet que el pèndol del creixement es mou cap als emergents

No hi ha prou demanda mundial per a desenvolupats i emergents

Jordi garriga riu - barcelona

N'hi ha hagut prou amb la decisió de la Reserva Federal dels EUA de relaxar la seva política d'estímuls quantitatius, amb què ha apuntalat el creixement estatunidenc aquests anys, per provocar una fugida de capitals a les economies emergents, a les latituds on es concentra la progressió de l'economia mundial, tot generant un clima de malfiança que obvia que la puixança d'aquestes economies és un fet del tot irreversible, i que no hi ha marxa enrere en la transformació de l'statu quo de les relacions econòmiques i financeres internacionals: Argentina, Brasil, Veneçuela, Índia, Indonèsia, Rússia, Sud-àfrica i Turquia generen conjuntament en un any 9 bilions de dòlars, tot el PIB de Xina i més de la meitat del dels EUA, de 16 bilions de dòlars.

Sí, és innegable que algunes d'aquestes economies que ara frenen l'ímpetu del seu PIB pateixen de mals com inestabilitat política, poc rigor en política fiscal, brots inflacionaris o bombolles creditícies, però tampoc es pot negar, com reconeixen els més escèptics, que no pateixen d'una llosa de deute sobre PIB massa pesant, tenen uns sistemes financers prou madurs, tipus de canvis prou flexibles per esmorteir sacsejades i abundoses reserves amb què protegir-se d'eventuals depreciacions de les seves divises. I en els casos que es detecta un dèficit per compte corrent, en bona part està generat per la intensitat importadora que imposa la demanda o per les inversions.

Aquests dubtes sobre l'estat de salut dels emergents, activats per l'espoleta de la depreciació del peso d'Argentina, el 23 de gener, es van reflectir, només en el mes de gener, en sortides dels fons d'inversió que inverteixen en emergents per valor de 12.200 milions de dòlars, quan l'any passat havien ascendit, en els dotze mesos, a 15.350 milions, un cop es va conèixer que la Fed engegava el tapering, la retirada d'estímuls.

Tots volen vendre.

Segons el macroeconomista Edward Hugh, que acaba de publicar l'assaig ¿Adiós a la crisis?, “era previsible des de mitjan 2013 que els mercats reaccionarien per capgirar aquesta tendència d'inflar els balanços dels bancs amb diner que no arribava a l'economia real, per ser invertits en actius de risc emergents”. Hugh no creu que economies com les dels BRICS (el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina, Sud-àfrica) o d'altres, com Turquia, puguin tenir un daltabaix que els col·loqui al caire de la recessió, però sí que creu que “s'ha inflat excessivament de crèdit la classe mitjana d'aquestes economies de forma massa ràpida, i ara ve la correcció, com va passar a Espanya l'any 1992”. Fins i tot els analistes més escèptics es mostren corpresos en topar-se amb el contrast que hi ha entre la davallada dels índexs a les borses de Djakarta, Buenos Aires, Manila o Istambul, i la fermesa de la demanda interna que s'expressa de múltiples maneres als carrers d'aquestes capitals. “Però consumidors i empreses ja no poden gastar més, i cal forçar com sigui les exportacions.” I és aquí que s'esdevé un conflicte entre els EUA, la UE i també el Japó i els mal anomenats emergents: “No hi ha demanda, si tots plegats volen exportar, s'hauria d'anar a vendre al planeta Mart.” Així doncs, per a Edward Hugh, per garantir un equilibri de poder en les relacions econòmiques internacionals, “la solució no és més diners en actius d'emergents, sinó comprar més de la seva oferta de béns i serveis”.

En aquesta presumpta decadència dels emergents, els mals averanys coincideixen a assenyalar la Xina, un dragó que amb el seu creixement aporta ara mateix el doble de dòlars a la demanda mundial que els EUA o la UE. Analistes com els del banc internacional HSBC pateixen amb la incògnita del creixement a curt termini del principal jugador de les transaccions mundials, i especulen que un alentiment excessiu de l'economia xinesa obligui la UE i els EUA a fer un esforç suplementari als mercats mundials, o que altres mercats emergents, com ara Indonèsia, substitueixin la Xina com a centre manufacturer de productes com roba, calçat o aparells electrònics, etc...

Així doncs, final de la festa dels emergents? Joan Tugores, catedràtic d'economia de la Universitat de Barcelona, s'estima més posar les coses en la perspectiva pertinent: “El creixement que han estat desenvolupament els emergents és el mateix que han desplegat els països desenvolupats en dos-cents anys, però de forma molt més accelerada, i les sotragades que tenen són semblants.” Tugores, a qui no li agrada posar en el mateix sac tots els emergents, com fan els analistes que determinen la volatilitat dels mercats financers internacionals, no creu que el dossier de la Xina sigui motiu de preocupació: “El nou lideratge del Partit Comunista ho té prou clar, que fiar tot el creixement de l'economia a l'exportació no va enlloc, i cal aconseguir un reequilibri amb la demanda interna. Que el superàvit sobre PIB hagi passat del 10% al 2,5% no és pas una mala notícia.”

Des de l'univers d'aquestes noves economies que ja suposen el 50% del PIB mundial, es denuncia que hi ha hagut un campi qui pugui, no s'han coordinat les estratègies monetàries dels uns i els altres i això suposa un risc evident d'estancament mundial. Amb motiu de la recent cimera del G-20 a Sydney, el governador del Banc Central de l'Índia, Raghuram Rajam, es planyia que “la cooperació monetària internacional s'ha esfondrat, i els països industrialitzats han de contribuir a restablir-la”.

Joan Tugores creu que “la cooperació monetària no és que s'hagi perdut, és que no ha existit com a política constant. Sí que vam poder veure com va funcionar la cooperació internacional els anys 2008 i 2009, amb les pors generades per la crisi financera, però un cop es van esvair, tothom va anar a la seva”.

El catedràtic d'economia de la UB treu dramatisme a la decisió de la presidenta de la Fed, Janet Yellen, de començar a cloure el relat dels quantitative easing, les diverses rondes d'estímuls que han servit per mantenir la primera economia mundial, si més no, sobre mínims. “Queixar-se per la retirada dels estímuls de la Fed pot donar el senyal que aquestes economies depenien més del compte dels dòlars abundosos i barats, i això vol dir que potser no ho estaven fent del tot bé, que no tenien bons fonamentals.”

Adaptar les ments.

Si de debò volem menar cap a una concertació de les polítiques monetàries internacionals, cal defugir els antics prejudicis, com diu Tugores: “Cal adaptar les nostres ments, i admetre que els moviments del pèndol del creixement mundial en el segle XXI han anat cap a les economies emergents, quan antany anaven cap als països desenvolupats.” Perquè aquestes oscil·lacions no comportin tensions i es trobi un equilibri entre economies desenvolupades i emergents “convindria donar-hi una cobertura geopolítica, tornar de debò a una governança global de l'economia, i no seguir anant a batzegades a cops de pèndol”. A veure si els senyals en aquest sentit de la declaració final del G-20 a Sydney no són més que paraules que s'endú el vent.

“Diguin el que diguin, totes les previsions coincideixen a assenyalar que les economies emergents seguiran creixent, el 2014, el 2015, el 2016, el 2017...”, remarca Jaume Puig, director de GVC Gaesco Gestión. El cert és que, si anem de la macrovaloració a la valoració de les empreses als mercats, podem veure que els PER als emergents són prou interessants i reveladores que estem parlant de bons entorns per a la inversió. Un altre fet és que les accions dels valors d'emergents estan creixent més que les dels països industrialitzats, i el cert és que pocs dies després del terrabastall organitzat pel peso argentí, les borses d'emergents, després de l'ensopegada, van redreçar.

Pensar que el tapering de la Fed pot abocar aquestes economies a un col·lapse com el de la crisi de les divises que van tenir els Tigres Asiàtics l'any 1997, i fer fugir les inversions és per a Puig una mena de tic colonialista, que ignora que aquests sistemes financers i la seva política monetària tenen una solidesa que aleshores encara no havien pogut forjar.

La sortida de capital caldria atribuir-la a “una guerra de divises encoberta, en què les economies desenvolupades, com ara els EUA i el Japó, juguen amb la feblesa de la seva moneda per guanyar posicions als mercats globals, i això obliga els emergents a replicar amb accions similars”. Tot plegat, un quadre perfecte perquè l'europeu que inverteix en euros, una divisa que encara no ha entrat en aquesta guerra, aprofiti grans oportunitats de negoci borsari a preu molt barat.

Així doncs, no ens preocupem per la renda variable d'aquests mercats, però i la renda fixa? Jaume Puig, com altres analistes, admet que el deute de les economies emergents pot arribar a encarir-se en el futur, i que el capital torni a apostar per bons europeus, “però cal fer avinent que aquestes economies tenen unes ràtios sobre PIB perfectament suportables”. El director de GVC Gaesco Gestión és dels que estan convençuts que el moment històric és el “d'una convergència de riquesa entre el món industrialitzat i el món emergent, amb un creixement de les classes mitjanes en aquest àmbit que ja no tindrà aturador”. Un creixement de la classe mitjana que recolza en una taxa de natalitat positiva, en contrast amb la demografia decadent dels EUA, d'Europa i del Japó, hipoteques per garantir un redreçament econòmic ple en els pròxims anys.

Aquest canvi de paradigma també és clar per a Ramon Alfonso, professor de finances internacionals d'EADA. “Als mercats financers, n'hi ha alguns que encara pensen massa a curt termini, i semblen oblidar que la Xina ja no és l'economia 25 del món, sinó la segona, i que Rússia, Mèxic, l'Índia o el Brasil estan entre les més poderoses. S'ha generat un gran flux en una economia molt més globalitzada, amb molts més actors, que ja no s'estroncarà.” Hi afegeix: “Si pensem a llarg termini, hem de tenir en compte que aquestes economies han rebut en els darrers deu anys moltes inversions, en l'àmbit financer, però també en l'economia real, cosa que els ha permès consolidar-se a escala global.” Assenyala com a indicador que confirma les seves paraules que la intensitat del transport marítim arreu del món ja està al mateix nivell d'abans de la crisi. Ramón Alfonso insisteix que aquestes economies “estan aportant un creixement per damunt de la mitjana dels països desenvolupats: la Xina, tot i el seu alentiment, creixerà enguany a un 7,5%, mentre que els EUA ho faran al 2,8%”. De fet, la forquilla de creixement d'aquestes economies va del 3,5%, els que menys, al 7%, els que més.

És innegable, segons diu, que en aquestes economies encara hi ha molts desequilibris, que la desigualtat social és ben evident, però que l'economia real està prou assentada per pensar que puguin descarrilar.