Tot i que és un procés que ja fa uns quants anys que està en marxa, l'eclosió de les economies emergents, les que de fet han empès el creixement mundial durant els últims temps, en paral·lel als senyals d'una certa decadència que ens han lliurat els PIB de les velles economies desenvolupades, sembla que el prejudici és present. Des de fa setmanes, als cercles financers es fa córrer el mantra que les economies emergents són al caire d'un daltabaix, després que els EUA hagin decidit relaxar la seva política d'estímuls. Sabem del cert que aquestes economies, el conjunt dels BRIC i d'altres, encara suporten certes mancances estructurals que fan difícil la seva homologació amb els vells estats del benestar d'Europa, però hauríem de fer una anàlisi més pregona per observar que menen pel mateix camí de desenvolupament pel qual al llarg de dècades i dècades han transitat economies com ara l'espanyola, que no fa ni 50 anys presentava un quadre no gaire diferent al d'aquestes economies. El trànsit que estan fent aquests països, a tots els continents, es fa amb passa ferma, de manera irreversible, tot i els mals averanys que, a la vista de les dificultats de les velles grans economies -el EUA, la UE, el Japó- per sostenir un creixement substancial en el temps, no confien en l'empenta dels emergents i entrelluquen un panorama en què se succeeixen bombolles i recessions, un estancament secular. Gestors de la macroeconomia i inversors han de reeducar definitivament la seva visió de com evolucionen les relacions econòmiques internacionals per acceptar que els nous jugadors tindran bona part de la iniciativa en les transaccions mundials, alhora que són mercats curulls d'oportunitats.