Opinió

EDITORIAL

El nou ‘statu quo' del mercat global

Tot i que és un procés que ja fa uns quants anys que està en marxa, l'eclosió de les economies emergents, les que de fet han empès el creixement mundial durant els últims temps, en paral·lel als senyals d'una certa decadència que ens han lliurat els PIB de les velles economies desenvolupades, sembla que el prejudici és present. Des de fa setmanes, als cercles financers es fa córrer el mantra que les economies emergents són al caire d'un daltabaix, després que els EUA hagin decidit relaxar la seva política d'estímuls. Sabem del cert que aquestes economies, el conjunt dels BRIC i d'altres, encara suporten certes mancances estructurals que fan difícil la seva homologació amb els vells estats del benestar d'Europa, però hauríem de fer una anàlisi més pregona per observar que menen pel mateix camí de desenvolupament pel qual al llarg de dècades i dècades han transitat economies com ara l'espanyola, que no fa ni 50 anys presentava un quadre no gaire diferent al d'aquestes economies. El trànsit que estan fent aquests països, a tots els continents, es fa amb passa ferma, de manera irreversible, tot i els mals averanys que, a la vista de les dificultats de les velles grans economies -el EUA, la UE, el Japó- per sostenir un creixement substancial en el temps, no confien en l'empenta dels emergents i entrelluquen un panorama en què se succeeixen bombolles i recessions, un estancament secular. Gestors de la macroeconomia i inversors han de reeducar definitivament la seva visió de com evolucionen les relacions econòmiques internacionals per acceptar que els nous jugadors tindran bona part de la iniciativa en les transaccions mundials, alhora que són mercats curulls d'oportunitats.

Es manté el drama a les cimenteres

Que el sector de la construcció és un dels més afectats per la crisi és una evidència. Per aquest motiu, milers de treballadors han hagut d'anar-se'n a casa sense feina quan es va passar de sobte del boom immobiliari a la caiguda de la licitació. Un dels termòmetres on es veu amb claredat el comportament del sector de la construcció és en el de la indústria del ciment, que viu un autèntic drama. Només cal tenir presents algunes xifres per entendre la delicada situació. Les cimenteres han tingut caigudes anuals de producció superiors al 20% durant els últims sis anys. I en algun cas han arribat gairebé a disminucions del 30% de l'activitat. Els anys 2006 i 2007 les plantes catalanes produïen uns 7 milions de tones de ciment, xifra que contrasta amb l'obtinguda el 2013, que va ser d'una tona i mitja. S'han tancat plantes i les que queden estan sota mínims. Tot plegat, les cimenteres viuen un moment d'enorme dificultat fins que la situació econòmica faci un tomb. Però també és ben sabut que, malgrat que hi ha alguns indicadors que van més bé que ara fa un any, això no és suficient perquè el món de la construcció revifi fins a tornar als nivells del boom.

Un dels problemes de l'Estat espanyol des de fa moltes dècades ha estat potenciar el sector immobiliari i de la construcció per poder fer créixer el producte interior brut. Això ha significat situar aquesta activitat en pràcticament un 20% del PIB, quan en altres països europeus el pes d'aquest camp no arribava al 10%. No es pot créixer només amb el totxo. El creixement ha d'estar equilibrat, com en la majoria de països europeus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.