El nostre sistema econòmic necessita per funcionar una certa taxa d'atur. És a dir, cal poder comptar amb un grup de persones disponibles per treballar, i amb una bona rotació i generació de llocs de treball, no es genera cap tipus de problema social. Aquests nivells ronden el 5% en moments de bonança econòmica i també els podem trobar en determinats mercats de treball com ara el japonès, el nord-americà o l'alemany. A Catalunya, quan baixa del 10% ens donem per satisfets. Ara bé, fa temps que no veiem xifres com aquestes, tenint en compte que l'atur al nostre país se situa per sobre del 20%.

Un cop arribats a aquests nivells, hi ha dues realitats que es poden acabar convertint en veritables drames socials. El primer es refereix a la durada mitjana del temps que una persona triga a tornar a treballar. Quan aquest temps s'allarga, tot i ser una persona ben capacitada per treballar, les conseqüències econòmiques i psicològiques poden ser devastadores, tant per a la persona directament afectada com per a la seva família. El segon nivell fa referència a les persones que, per diferents motius, tenen especials dificultats per accedir i mantenir un lloc de treball.

És sobre aquesta realitat que voldríem centrar l'atenció. La nostra societat no es pot permetre renunciar al potencial laboral d'una part de la població que vol treballar. Els motius pels quals aquestes persones no acaben d'accedir al mercat laboral són diversos i, per tant, les solucions també ho han de ser. Parlem de baix nivell de qualificació, de persones amb discapacitat, de joves que no estudien ni treballen o de situacions sociopersonals que limiten la capacitat i disponibilitat.

És responsabilitat de tothom no deixar perdre aquestes persones –administració pública, empreses i societat en general-, cadascú ha d'assumir la seva part i posar-hi el seu gra de sorra. L'administració pública ha de legislar i dotar de recursos de manera que es potenciï la discriminació positiva en els casos més desprotegits. La nova Llei General de Drets de les Persones amb Discapacitat (RDL 1/2013) ha deixat passar una bona oportunitat en aquest sentit.

Tanmateix, s'ha d'agilitzar l'accés als recursos formatius. Quina explicació té avui dia dificultar la formació privada de certificats de professionalitat? A Catalunya fa mesos que esperem la normativa que els reguli, mentre que algunes comunitats autònomes ja han començat a funcionar en aquest sentit. No és moment de limitar els recursos a les polítiques actives d'ocupació ni de posar pals a les rodes. Els estaments educatius i laborals encara s'han d'apropar molt més. La formació-contractació dual encara troba moltes reticències entre les empreses del nostre mercat. No cal inventar la roda, només aprendre d'altres països i de les experiències que ja s'estan duen a terme entre nosaltres. I també de perdre la por.

I la societat? La cultura de l'esforç s'està esvaint. Molts dels joves actuals han crescut en l'abundància econòmica i tenen uns nivells molt baixos de tolerància a la frustració. En aquests moments, aquests joves es veuen atrapats davant d'un mercat laboral que no els posa fàcil l'entrada. A més, es troben sense recursos personals per fer-hi front amb la constància i fortalesa mental que la situació requereix. El paper de víctima no els ajudarà. Allò que no van aprendre quan eren petits ho hauran d'aprendre ara. Estem d'acord que no tenen més remei que aprendre-ho ara a la força. Ara bé, s'hauria d'intentar no perpetuar aquest model en les generacions futures. Famílies, escoles, esplais o clubs esportius, tots hi estem implicats.

Recuperem valors, destinem recursos, siguem valents. Si no arriben a poder incorporar-se en un lloc de treball que els permeti viure de manera autònoma, el cost social que la societat catalana haurà de pagar, econòmic i moral, serà molt més elevat.