Vi per beure i per escriure
Al blog que té a internet, l'economista i divulgador científic Eduard Punset teoritza sobre l'estructura de la memòria. Es pregunta els perquès dels descuits (“quants cops hem lamentat haver oblidat un nom, el PIN del telèfon i fins i tot una cara?”) i afirma que és un error culpar l'edat i el pas del temps per les llacunes de memòria perquè, en realitat, “esborrem els records insulsos, que competeixen per sobreviure amb aquells records associats a un objectiu rellevant en la vida”. Mentre no arriben els objectius rellevants de la vida, els estrategs del màrqueting i el disseny s'afanyen a desenvolupar tàctiques que ajudin a fixar les marques en el record.
En la guerra per conquerir la memòria del consumidor, el sector del vi s'ha convertit en una bèl·lica trinxera. Les referències a barons, comtes i marquesos acusen desgast i compliquen poder oferir un producte diferenciador. Per captar l'atenció visual (abans que la gustativa) les ampolles surten del celler batejades amb noms com ara Un be ros amb potes negres, Gatzara, 1+1=3, Destrankis, l'Inconscient, Llàgrimes de tardor, Plou i fa sol, Perro verde, Teta de vaca i, d'altres més agosarats com Big ass, Escote profundo o Cojón de gato.
En aquest context, els creatius de l'estudi de disseny Ladyssenyadora feia temps que s'espremien el cervell donant tombs a idees i conceptes trencadors vinculats al món del vi. L'estudi té la seva base d'operacions a Vilafranca del Penedès i, més enllà de sadollar el seu esperit creatiu, Montse Raventós, Jordi Roca i Raimon Benach veien com una mitja obligació desenvolupar un projecte amb el vi i la vinya. Aquest desfiament va ser el punt de partida de Tinta de vi, un treball quasi d'orfebreria per etiquetar ampolles amb vi en lloc de fer-ho amb la tradicional tinta.
Escrit AMB vi.
Admet Raimon Benach que el cuc de l'alquímia feia dies que els rosegava: “Feia temps que rumiàvem per fer impressions a partir d'aliments. Amb un client havíem provat de fer les cartes del restaurant a partir de tinta de calamar, però per qüestions d'higiene ho vam descartar.”
La millor opció per fer la tinta va ser deshidratar el vi, deixar-lo a sol i serena fins que quedés reduït a una mena de “pasta viscosa”. El resultat és “completament orgànic. Al principi les etiquetes feien fins i tot olor de vi, l'han anat perdent però sí que hi veiem que els colors evolucionen cap a tons grisos o blavosos, fins i tot varia en funció d'on guardis l'ampolla. Això fa que totes les etiquetes siguin diferents, és a dir, tenen el mateix disseny però evolucionen de manera diferent”.
Després de complir amb els obsequis per al seu cercle proper, Ladyssenyadora va quedar-se un centenar d'ampolles per vendre (a 50 euros l'unitat). L'estudi ha rebut propostes per aplicar la tècnica a produccions comercials “però és que no és gaire sostenible perquè has de llençar molt de vi, de cada litre surt una misèria de tinta”. No els preocupa no poder-hi fer negoci perquè diuen: “Més que la comercialització, buscàvem que s'entengués com una expressió de la nostra forma de treballar, del respecte que tenim pels conceptes.” En aquest sentit, revela que la impremta que es va encarregar de la impressió “ens va preguntar si havíem patentat la tècnica. Nosaltres, en lloc de patentar-ho, hem penjat un vídeo a internet on expliquem com es fa”. El vídeo acumula 20.000 visites.