Fa uns dies em demanaven com es podia abordar el conflicte pel cabal de l'Ebre a la desembocadura des de l'economia verda. Evidentment, l'economia verda no constitueix un desllorigador universal, ni de bon tros únic, de tots els conflictes ambientals existents, però introduir paràmetres econòmics en aquests conflictes pot ajudar a objectivar-los i a dotar-los d'una certa racionalitat a l'hora de resoldre'ls. Això no vol dir que els valors econòmics hagin de ser l'única mesura per prendre decisions ambientals, però si no els tenim en compte, difícilment prendrem decisions encertades i duradores.

Tanmateix, un dels grans problemes de l'economia verda i de l'economia en general és de quina forma valorem les anomenades externalitats, és a dir, l'impacte derivat de la nostra activitat a l'exterior, una empremta que, en principi i per ser exterior no s'incorpora a la nostra estructura de costos. La quantificació econòmica de l'impacte exterior, de l'impacte ambiental en aquest cas, resulta imprescindible per monetitzar-lo i internalitzar les externalitats negatives.

Tot això que sembla tan teòric, ja s'ha aconseguit en alguns casos amb prou èxit. Pensem en la generació de residus o l'emissió de líquids contaminants. No fa pas tant de temps eren externalitats que generaven les activitats productives o el consum que no representaven cap cost per als emissors. Ara, els residus i les aigües contaminades estan regulats i comporten que l'empresa o la família hagi de pagar unes taxes que permeten tractar i minimitzar l'impacte ambiental d'uns i altres: les externalitats s'internalitzen, s'incorporen als costos de producció, o del consum, i empreses i famílies tenen un estímul evident per minimitzar les emissions.

Fins i tot en un tema per definició tan evanescent com l'emissió de gasos amb efecte hivernacle, en els darrers anys s'ha avançat prou per crear uns mecanismes de mercat que, amb totes les seves limitacions de moment, estableixen un preu per a aquestes emissions a partir d'una regulació prèvia. Si aquest mecanisme de formació de preus funciona prou correctament, tornen a internalitzar-se uns costos que fins fa ben poc només repercutien en l'exterior, amb la qual cosa els emissors tenen una motivació econòmica clara per reduir l'emissió d'aquests gasos amb efecte hivernacle.

Però encara tenim moltes externalitats que repercuteixen negativament en el medi ambient –i ara en deixem de banda d'altres de caràcter més social- i que no han assolit aquest nivell de quantificació econòmica. Pensem en l'impacte en el paisatge, en l'emissió de males olors, de soroll o d'aigua calenta o, com en el cas de l'Ebre, la sobreexplotació dels cabals d'aigua. Per això és responsabilitat de tots aquells que ens dediquem a l'economia avançar en la mesura i la quantificació monetària d'aquests impactes perquè aleshores serà quan les administracions podran establir les normatives i els mecanismes que permetin internalitzar-los, que és l'únic camí per corregir-los definitivament.

En el cas del cabal de l'Ebre, el que caldria és modificar el preu de l'aigua, que fins ara s'utilitza com si fos un recurs infinit i, per tant, amb pocs estímuls per fer-ne un ús eficient. Pensem que en el rebut domèstic o industrial de l'aigua la part més important se l'enduen els costos de tractament i depuració, mentre que l'aigua estrictament pot representar només un terç de l'import final del rebut. En el cas dels usos agrícoles, les explotacions han d'assumir els costos de proveïment i de canalització, però globalment, l'aigua els resulta molt més barata i en poden fer un ús extensiu i poc eficient.

El cost de l'aigua, doncs, hauria d'incorporar el cost de les mesures correctores per disminuir l'impacte ambiental de treure-la del cabal del riu i, en el cas de l'Ebre, d'evitar la salinització i de garantir la continuïtat del delta.