El mercat és curull de confiança, potser excessiva, i per això en els darrers mesos hem vist que un sector significatiu d'inversors veu molt llaminer el deute corporatiu d'alta rendibilitat, el high yield, que ens retrotrau als temps que no se sabia què era la por del risc. Companyies que cerquen liquiditat sense haver de passar pels bancs es troben amb inversors que, en un entorn de baixos tipus d'interès, no estan satisfets i no tenen recança d'invertir en bons que poden oferir rèdits del 5-6%, quan el deute sobirà espanyol a deu anys ja no els pot oferir més d'un 3,2%, tampoc no s'albiren a l'horitzó rendiments sucosos dels bons del Tresor dels EUA o del bund alemany.

L'any passat, disset grans empreses espanyoles es van decidir a emetre deute, i van arribar a col·locar 9.000 milions en un mercat que, segons estimacions del sector, té un saldo viu de 150.000 milions d'euros, en el cas de venciments a quatre anys, mentre que, si es tracta d'inversions a llarg termini, l'univers s'eixampla fins als 335.000 milions a Europa, amb 750 emissions de 366 emissors, dels quals 282 són empreses no financeres. La moda segueix, i a noms com ara Campofrío, Ono, Cirsa, Befesa, Ence, Abengoa i Cemex, enguany s'hi afegeixen Grupo Antolín, Almirall i Isolux, per esmentar-ne només alguns. Certament, la perspectiva que no s'apugin els tipus d'interès fa que passi al primer pla el deute empresarial de menor qualitat creditícia, el que juga perillosament amb el perfil de bo porqueria, amb ràtings de B3, en paràmetres de Moody's, o B-, en els de Standard and Poor's.

En opinió de Xavier Teixidó, director de Renta 4 a Catalunya, “amb el benentès que el mercat descompta que hi hagi poca inflació i tipus baixos per temps, una inversió en deute corporatiu pot ser una bona elecció”. Tanmateix, hi afegeix: “Sempre serà millor que la inversió sigui a curt termini, per si de cas l'economia creix, amb una forta alça de l'economia dels EUA, per exemple, i s'eleva el preu del diner. Si no es fa així, hi ha el perill que hi hagi la necessitat de vendre a mig camí del termini de la inversió, tot perdent diners.” Certament, “tota inversió que es pagui per damunt del bo a cinc o deu anys, del 3% al 5%, cal plantejar-se-la, però assumint el risc”. Hi ha risc perquè es tracta d'un mercat estret, poc líquid, però també perquè quan es tracta de bons de rendibilitats tan cridaneres, al 5%, 6% i 7%, sovint presenten palanquejaments preocupants, amb situacions de deute que supera en quatre vegades el flux de caixa i massa dependència de factures pendents de cobrament i línies de crèdit a curt termini.

Paula Hausmann, de GVC Gaesco Valores, també posa peròs a apostar pel high yield si és a llarg termini, “si els tipus d'interès pugen, cosa que s'esdevindrà, perquè la Fed ho ha anunciat, i l'impacte arribarà a Europa”. “Quan els dipòsits es recuperin, no hi haurà color, perquè són actius sense risc”, explica. Cal pensar-ho bé, abans d'anar a rendibilitats esplèndides del 7,5% a cinc anys, com la de la constructora Copasa, o del 6,5% a vuit anys, com la de Tecnocom.

En tot cas, Hausmann considera que el deute corporatiu “per diversificar està bé, per a un inversor moderat, perquè en renda fixa ara mateix és el més atractiu”.

Segons el banc Pictet, a un inversor que fugi de la volatilitat li ha d'interessar deute d'alta rendibilitat en venciments de quatre anys, amb qualificacions BB- i BBB i rendibilitats que poden enfilar-se fins al 4-4,5%, en un horitzó d'inversió de divuit mesos.

Davant d'aquesta exuberància, com la que exhibeixen fons especialitzats en deute high yield tals com Dexia Bonds, ACM Bernstein, UBS Bond i HSBC euro high yield bond, amb rendibilitats anuals del 10%, com anota la consultora Morningstar, els escèptics recorden d'on venim. Joan Manuel Casanovas, soci de l'empresa d'assessorament financer (Eafi) Argenta Patrimonios, diu: “El 2012 es parlava de risc país; ara, el 2014, tot semblen flors i violes, quan l'EPA ens ha mostrat que la sortida de la crisi està molt lluny.” Hi afegeix que “tornen a aflorar actituds del passat, la inversió en high yields, i l'inversor es fixa més en la rendibilitat que en el risc que reflecteix el ràting”. Albert Grau, també soci d'Argenta Patrimonios, opina: “Només en compraríem de forma indirecta, a través d'un fons ben diversificat.” També indica que el mercat secundari del deute corporatiu, que és opac per al petit inversor, “no és gaire actiu, i això fa que es pugui perdre”.

En tot cas, com assenyala Grau, si hom decideix comprar bons d'una empresa, cal fer una anàlisi ben curosa dels seus fonamentals. “Cal tenir una idea ben clara de quin endeutament carrega en aquest moment, i esbrinar si demana líquid per cancel·lar crèdits o si és per activar un pla d'expansió o donar sortida al mercat a un producte innovador, circumstàncies que sí que farien recomanable la inversió.” La clau de tot, en la seva visió, és percebre si va al mercat per rematar el seu circulant o per tirar endavant nous projectes.

Val a dir que el deute corporatiu “no és pas per a tots els públics”, com diu Joan Manuel Casanovas, i entitats com ara Deutsche Bank aconsellen que mai de la vida no han de representar més del 20% del patrimoni. És un mercat selectiu, en què l'import mínim per comprar bons se situa habitualment en els 100.000 euros.