La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ordena a Google no oferir en pantalla determinats resultats quan s'està fent una cerca representa un autèntic revés per al cercador més utilitzat del món (acumula 6 bilions de consultes cada dia i té un 67% de quota de mercat, molt al davant de Yahoo i Bing). Malgrat que Google sempre ha al·legat que no crea informació sinó que es limita a enllaçar-la i a oferir-la en pantalla, el Tribunal de Luxemburg fa Google directament responsable de vetllar pel que es coneix com a “dret a l'oblit”, és a dir, el dret dels ciutadans que determinats passatges de la seva vida no transcendeixin més enllà del moment puntual en què s'han produït (un diari pot publicar una informació referida a un fet actual però, diu la sentència, Google no pot recordar-lo eternament si el fet ha deixat de tenir vigència i aquella persona protagonista no és un personatge públic).

La teoria és clara, però quins efectes tindrà a la pràctica? És realment senzill per a un ciutadà aconseguir que Google li faci cas?

Lorenzo Cotino és professor de dret constitucional a la Universitat de València, magistrat suplent del Tribunal Superior de Justícia valencià i coordinador de Derechotics.com, la xarxa d'especialistes en dret de les tecnologies de la informació i la comunicació. Explica que “seguint el text de la sentència, el mecanisme no hauria de ser complicat. Qualsevol persona que consideri que els resultats de Google s'han de desindexar ho hauria de comunicar a Google i esperar la resposta. Si en un termini de 10 dies Google no respon o respon dient que no considera que la informació s'hagi de desindexar, llavors el reclamant pot acudir a l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD)”. Cotino aclareix que “això no és complicat perquè acudir a l'agència és gratis i no cal advocat”. Fins a aquest punt, els passos a seguir no requereixen grans coneixements perquè la direcció de Google Espanya s'aconsegueix fent una cerca en la pròpia pàgina de Google i, suposadament, n'hi ha d'haver prou enviant-los un escrit (amb caràcter compulsat, per conservar alguna prova de l'enviament de la petició) demanant-los la retirada d'una determinada informació. Si això no resol l'afer, llavors la queixa es vehicula a través de l'AEPD. Però què passa si Google tampoc no fa cas a l'AEPD?

El professor Cotino explica que es preveuen sancions econòmiques severes, d'entre 40.000 a 300.000 euros, en cas de no complir la reclamació i que aquestes sancions poden arribar fins als 600.000 euros en cas que l'acte d'insubordinació sigui tipificat com a molt greu. En el cas que la multa no serveixi per doblegar la voluntat del cercador, la llei també preveu mesures dràstiques: “Si Google s'hi resisteix totalment, es pot instar els operadors de telecomunicacions espanyols perquè restringeixin l'accés a aquells continguts de Google.”

El fet que, segons la sentència, calgui estudiar les reclamacions cas per cas porta Cotino a introduir un element xocant: “Potser serà Google qui voldrà tancar a Europa. La sentència l'obliga a canviar el seu model de negoci i potser ja no li interessa.” S'explica: “El negoci de Google és ser un cercador i no pas ser una oficina per atendre reclamacions de 400 milions d'europeus. Només a Espanya hi ha 25 milions d'usuaris, si tan sols un milió es posen a reclamar, a veure quina oficina pot assumir-ho.” El desenllaç, pronostica el professor, és clar: “Hi haurà negociació perquè a Europa tampoc li interessa que Google marxi.”