Paul Krugman va escriure, ja fa anys, un article titulat Un país no és una empresa. Hi argumentava les principals raons per les quals un gran directiu empresarial és probable que no acabi d'entendre el funcionament macroeconòmic d'un país. La forma de pensar necessària per a l'anàlisi econòmica és molt diferent de la que cal per tenir èxit en una empresa. Per què? Les experiències en una empresa tenen una vessant molt pràctica que és molt diferent a la consideració dels principis que hi ha darrere de l'anàlisi econòmica d'un país. Conseqüentment, el tipus de feedbacks que arriben als que dirigeixen una empresa són molt diferents dels que reben els responsables de la política econòmica d'un país. Dirigir una empresa amb èxit és una cosa molt complicada, però com va dir Keynes “encara que ningú no s'ho creurà, l'economia és un tema molt tècnic i difícil”.

Un dels tabús preferits dels lloc comunistes (aquest magnífic neologisme –luogocomunismo- del professor italià Alberto Bagnai), quan parlen d'economia, és de donar per suposat que un país funciona com una família. És a dir, el sector públic no ha de tenir dèficits ni es pot endeutar massa perquè si no aquest endeutament l'hauran d'acabar pagant els nostres fills i néts: s'estaria hipotecant la vida dels nostres descendents. Però això no és cert, els països no són com les famílies, almenys els països sobirans que tenen una moneda pròpia. Una família necessita ingressos per pagar els seus deutes perquè si no pot fer fallida. Els governs amb una moneda pròpia sobirana sempre poden pagar els seus deutes perquè controlen la moneda; no hi ha cap risc que no paguin els seus deutes, no poden fer fallida. Altra cosa són els països que no controlen la moneda en què han contret els seus deutes, com ara els països de la zona euro –que no controlen l'euro-; aquests països poden tenir problemes per pagar els seus deutes i podrien arribar a fer fallida.

D'altra banda, el deute públic no és una càrrega per a les generacions futures. Les persones es moren –i aleshores s'han d'assumir i liquidar els seus deutes- però els governs no (excepte en casos excepcionals de guerres o revolucions) i, per tant, el deute públic dels governs amb moneda sobirana simplement es pot incrementar i el seu retorn i els interessos es van pagant progressivament també amb el pas del temps. És més, aquest deute públic s'acaba convertint en renda neta per a les empreses i les famílies (el sector privat). El pagament dels interessos del deute públic no és una amenaça per a la solvència del país perquè quan arribin a les famílies i les empreses podran contribuir a la despesa, la demanda agregada, el creixement i, per tant, també a la disminució del ràtio del deute públic en relació al PIB.

Un país per ser més ric necessita créixer, i per créixer necessita inversions productives. L'estalvi, inclòs el de les famílies, no crea riquesa, és només una de les formes de finançar (a través del sistema financer) la inversió productiva necessària per créixer i per crear riquesa. El que cal és, doncs, que augmenti la demanda agregada, i especialment la inversió productiva, però també el consum i les exportacions perquè les empreses només invertiran si poden vendre els seus productes. Ara bé, l'increment de la demanda agregada, de la despesa total, d'un país s'haurà de finançar, en gran part, o bé mitjançant els crèdits privats del sistema financer o bé a través de la despesa pública del govern, cosa que normalment li suposarà un dèficit públic. Per a la gent normal, un dèficit públic serà molt millor que el crèdit, perquè amb el dèficit públic arribaran diners a les butxaques dels privats (famílies o empreses) i, per tant, s'incrementarà la seva riquesa financera neta. Per això als mercats financers no els agrada que hi hagi dèficit públic, perquè és un competidor directe com a font de finançament del sector privat i també del creixement del conjunt de l'economia. De fet, els importants dèficits públics de moltes economies que avui estan en crisi són la contrapartida comptable de la gran disminució dels crèdits privats per part de les institucions financeres d'aquests països en aquest període. És més, la disminució del dèficit públic (polítiques d'austeritat), en el cas que no torni a funcionar adequadament el crèdit al sector privat, és una via segura cap a l'estancament, la recessió econòmica, més atur i menor utilització de la capacitat productiva.

Això no vol dir que els governs no puguin gastar imprudentment o de forma inconvenient. Si fos així podrien donar lloc –també en els països amb moneda pròpia i sobirana- a tensions inflacionistes o a depreciacions de la moneda (difícilment en una situació de recessió com la d'ara) però en cap cas no poden donar lloc, gràcies al control sobre la seva moneda pròpia i sobirana, a problemes de solvència o perill de fallida.