La principal notícia de la publicació de les balances fiscals corresponents al 2011 és que tot continua igual. Business as usual, poden dir des de Madrid. Tant li fa la crisi econòmica, tant li fa que se succeeixin nous sistemes de finançament –l'últim, sempre, “el millor de la història”-, tant li fa que hagin passat 25 anys des de l‘inici de la sèrie i que haguem passat dels famosos sis milions als set i mig mal comptats d'ara, tant li fa que es produeixin retocs en la metodologia per poder afinar dades que abans no coneixíem prou desagregades…

Fa un temps, hi havia expectació per veure de quina forma la crisi econòmica afectava l'evolució del dèficit fiscal. Caiguda de les principals fonts de recaptació –IRPF, IVA, societats-, increment de les despeses derivades de l'augment de l'atur, disminució del nombre de cotitzants, davallada més intensa de l'activitat catalana respecte a l'espanyola en els primers compassos de la crisi... Tot sembla irrellevant a l'hora de fixar el dèficit fiscal. L'explicació sembla múltiple. El dèficit dels comptes públics permet a l'Estat gastar el que no té i continua fent-ho de forma desequilibrada territorialment. Malgrat tot, la taxa d'atur és lleugerament inferior a Catalunya que a Espanya i això sempre acaba reflectint-se en les prestacions per desocupació. Les inversions de l'Estat accentuen la discriminació tradicional de Catalunya i les transferències a la Generalitat continuen situant-nos per sota de la mitjana espanyola per habitant.

I ara què? Entrar en noves dinàmiques de negociacions per revisar el sistema de finançament autonòmic, que ja no compleixen ni el termini que el mateix Estat havia fixat? És una llàstima que, arran de la nova publicació de les balances, no haguem sentit la veu dels de la tercera via, que semblava que volien engalipar-nos amb un nou acord financer, un altre cop, el millor de la història. I mentrestant a pidolar recursos del FLA per pagar a les farmàcies, recursos que caldrà tornar a uns interessos molt superiors als que actualment paga el deute de l'Estat. O sigui, que encara fan més negoci amb nosaltres i el nostre ofec financer.

A aquestes altures tot plegat ja no ens fa gaire fred ni calor. Hi estem tan acostumats que no és que no ens vingui d'aquí, sinó que ja hem decidit que posarem fi a aquest estat de coses ben aviat, a partir del novembre i de soca-rel. Per tant més que pensar en noves negociacions amb les autonomies de règim comú, ara cal preparar-nos per a la negociació definitiva. És a dir, en com ens repartirem els actius i els passius amb Espanya un cop siguem independents.

A aquest estat que tanta afició té a això que anomenen el deute històric, sempre beneficiant Extremadura i Andalusia, sobretot com fa poques setmanes en vigílies d'eleccions, també li haurem de reclamar el nostre deute històric. Ni més ni menys que 47.332 € per persona acumulats del 1986 fins al 2011.

Fa dies que el ministre Montoro ens adverteix que aviat publicaran les seves, de balances fiscals. Això sí, canviant-los el nom, no fos cas que la comunitat científica internacional els fes caure la cara de vergonya davant les seves martingales. Però tant li fa, ja no enganyaran ningú, ni tan sols aquells que tenen ganes de creure-s'ho tot i de vendre's abans que els comprin. De fet, a un dels grans abanderats de la pretesa insolidaritat catalana, el president d'Extremadura, ja se li va escapar que sense els 16.000 milions d'euros que aporta cada any Catalunya al sistema espanyol, aquest cauria i no podrien pagar les, d'altra banda, més que generoses prestacions i serveis que reben els seus ciutadans.

Com diuen a la borsa, el dèficit fiscal de Catalunya ja fa dies que està descomptat. Ara el que cal és centrar-nos a poder fer seure Espanya a la taula per separar els nostres béns de la forma més favorable possible. Perquè encara que ens arribessin a tornar el que ens han pres, els costos d'oportunitat que l'economia i la societat catalana ha hagut de patir durant tots aquests anys d'espoli fiscal ningú no ens els podrà compensar mai.