Opinió

El cas Gowex i els límits de la corrupció

Si el Tribunal de Comptes no fa res per evitar el finançament corrupte dels partits o si el Banc d'Espanya ha permès enriquir directius de bancs i caixes, hi ha un problema
Les burocràcies polítiques, la casta, no es decideixen a impulsar reformes perquè saben que no en serien les beneficiàries. És millor permetre la corrupció que enfrontar-s'hi

Ara fa dos anys que van nomenar l'actual presidenta de la Comisión Nacional del Mercado de Valores, i ja van sonar les veus d'alarma. Elvira Rodríguez no era una persona independent del govern ni experta en mercats financers, segons van explicar tant Luis Garicano com els editorialistes d'El País. Ben segur que el cas Gowex hauria esclatat igualment sota la supervisió d'una persona competent, però difícilment hauríem vist el lamentable espectacle de la CNMV acudint en auxili dels estafadors i amenaçant els denunciants.

Si el Tribunal de Comptes no fa res per evitar el finançament corrupte dels partits, si el Banc d'Espanya ha permès les actuacions dels que s'han enriquit enfonsant bancs i caixes i si la CNMV ha deixat estafar via preferents estalviadors captius, és evident que l'Estat espanyol té problemes molt greus amb la corrupció.

La corrupció que ens ofega no s'ha estès per una sobtada disminució de l'ètica dels particulars, sinó per la creació d'un entrellat institucional destinat a immunitzar els que tenen el poder enfront cap tipus de control. Immunització davant la justícia creant privilegis processals per a la casta i escollint els membres dels alts tribunals en funció de la seva fidelitat al cap o en pactes de repartiment d'àrees d'influència entre grans electors. Immunització també davant els organismes de supervisió fins a convertir-los en ridículs titelles al servei dels seus senyors.

De Jenaros García i Gowexs n'hi ha a tots els països, però les respostes de les institucions difereixen totalment. Aquí les reaccions dels supervisors són impresentables, des de l'atac al denunciant de la CNMV fins al menysteniment olímpic del Banc d'Espanya (“és tan poc important que ni tan sols coneixia l'empresa”), passant per l'aquí no passa mai res del Ministeri d'Economia (“és un cas singular, (...), les empreses espanyoles donen informació transparent”). I això ho diuen després de l'enfonsament de Bankia, que navegava per transparents aigües capitanejada per un exministre d'Economia.

Alexander Kupatadze, en el seu magnífic estudi (Palgrave Macmillan, 2012) sobre el paper de la corrupció en la transició política i la formació de nous estats, explicita els motius de la permanència de l'entrellat institucional corrupte. Les burocràcies polítiques, la casta, no es decideixen a emprendre reformes perquè saben que no en serien les beneficiaries. És millor permetre la corrupció que enfrontar-se als greus perills desestabilitzadors que pot comportar el seu desmantellament. La corrupció deixa de ser un aspecte més de la política per convertir-se en la regla del joc, no en l'excepció. Si la corrupció implica una càrrega a pagar directament pels ciutadans ordinaris en forma de suborns sistemàtics per aconseguir qualsevol servei o paper públic, el sistema perilla; en altres casos pot estabilitzar-se.

En el cas de l'Estat espanyol, aquest esquema es reprodueix amb algunes interessants característiques pròpies. La corrupció a Espanya no està estesa per àmplies capes socials, sinó que se circumscriu a una casta política relativament reduïda. Això produeix un fenomen de rebuig ciutadà generalitzat, a diferència d'altres estats on les engrunes clientelars arriben a grans capes de la població. El sistema polític espanyol no es basa en una pugna entre amplis grups socials enfrontats per beneficiar-se de l'Estat, sinó en l'escenificació de narratives diferents per subgrups de la casta que busquen suport electoral per parasitar les institucions. No existeix, per tant, una malaltissa legitimació social per a la corrupció a Espanya. Estem davant d'un equilibri inestable: els que tenen poder no tenen incentius per posar fi a la corrupció i, per altra banda, comencen a veure que els ciutadans no es creuen en absolut l'escenificació política per ells representada. Històricament aquestes conjuntures desemboquen en l'enfonsament dels estats deslegitimats i en la creació de nous ens polítics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.