Les societats d'inversió de capital variable, conegudes més popularment com les Sicav, tornen a estar en l'ull de l'huracà de la polèmica i, més enllà de si és èticament presentable que un reguitzell d'eurodiputats hagin destinat estalvis en una eina financera com aquesta, es torna a discutir si totes les Sicav ho són realment i si el seu règim fiscal tan favorable és justificable en temps de lluita contra el dèficit públic.

En primer lloc, val a dir que les Sicav, al marge de deixar en mal lloc alguns representants del poble, tornen al primer pla pels seus volums: amb la recuperació de la borsa i l'amnistia fiscal propiciada pel ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, el nombre de Sicav torna a créixer, i si l'any 2012 havia caigut fins a 2.981, l'any següent ja se'n censaven 3.035. I el més important, el patrimoni, que es va enfonsar fins als 23.690 milions l'any 2012, enguany ja s'enfila fins als 28.781 milions d'euros, un augment de patrimoni que s'ha donat per la revaloració dels actius en què han invertir el seus diners: més de 3.700 milions entre el 2012 i el 2013.

També trobem en ple creixement el nombre d'accionistes, de 404.991 el 2012 però ja de 413.264 l'any passat. Però parlem de veritables accionistes? Com explica Josep Maria Noguera, portaveu de l'Associació Professional de Tècnics Tributaris de Catalunya i Balears (Apttcb), “en molts de casos, passa que els promotors de la Sicav cerquen homes de palla, allò que en l'argot s'anomena mariachis, per completar la nòmina de cent socis que marca la llei i, d'aquesta manera, la societat es posa al servei de gestionar el seu patrimoni”. Com remarca, així es crea una situació “d'alegalitat de la qual la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), que és qui ara n'exerceix el control i supervisió, no té res a dir.” De ben segur que més zel hi hauria posat l'Agència Tributària, que antany era l'autoritat responsable d'exercir el control. Com assegura Josep Maria Noguera, “l'Agència Tributària investigaria si moltes d'aquestes societats, de fet, estan desvirtuant la llei, si han fet simulació, i en lloc d'una societat d'inversió col·lectiva en realitat són societats patrimonials, amb la qual cosa haurien de tributar al 30% de l'Impost de Societats en lloc de l'1%”. Com assenyala Noguera, “és molt possible que d'aquestes 3.035 societats, moltes que diuen que tenen entre 100 i 150 socis, en realitat estan sota el control d'un o dos socis.” El privilegi a la Sicav no ve tant del tipus d'imposició com de si la societat és o no és col·lectiva: un soci que de facto tingui el control sobre el 99% del capital d'una Sicav pot fer pràcticament el que vulgui, com no repartir dividends, diferir a conveniència la tributació o, fins i tot, fer alguna adquisició personal en nom de la societat sense haver de consultar-ho amb el centenar de socis, escapolint-se així de la veritable tributació que li correspondria.

De fet, tenim precedents sobre els quals podem trobar en el si d'una Sicav: l'any 2005 l'Agència Tributària va fer una inspecció massiva de les Sicav, i el resultat va ser que moltes no eren realment col·lectives sinó que servien els interessos d'un o dos socis. És clar que aquell mateix any, al Congrés dels Diputats, el PP, el PSOE i CiU van pactar que la competència d'inspeccionar les Sicav passés de la Inspecció d'Hisenda a la CNMV. Aquest canvi, el Tribunal Econòmic Administratiu Central el fa retroactiu, amb la qual cosa les actes que havia aixecat Hisenda es van anul·lar. A partir de llavors, el control que va fer la CNMV va ser molt més tolerant, fins al punt que si es considerava que una Sicav no disposava dels cent partícips preceptius, se li donava un termini de temps perquè els pogués aplegar.

A l'opinió pública, el que més cou és aquest expressiu i privilegiat 1%. Es podria recordar que és el mateix tipus que recau sobre els fons d'inversió i que, de fet, que aquests diners són ingressos procedents de beneficis empresarials que ja han tributat al 30% de l'Impost de Societats, de manera que no se'ls pot fer passar per un altre sedàs tributari. Com diu el portaveu de l'Apttcb, “és ben cert que té tota la lògica que tinguin un tracte favorable, però el que plantegem des de l'associació és que en èpoques d'austeritat com la que imposa la crisi, les Sicav han de tenir un tipus més elevat”. Com argumenta, “cal que els inversors també facin el seu esforç per reduir el dèficit públic, no només les rendes de treball o la pime i l'autònom, que tantes dificultats tenen per deduir determinades despeses.” L'Apttcb i la Inspecció d'Hisenda de l'Estat (IHE) han demanat al govern espanyol que en la reforma fiscal hi inclogui que la supervisió sobre aquestes societats d'inversió col·lectiva torni a ser de l'Agència Tributària. I ja que parlem de reforma, cal recordar que a final del 2013, una de les promeses del govern estatal era una mena de “Sicav de classes mitjanes”, un compte de previsió per estimular l'estalvi de la classe mitjana en què el contribuent podria incloure tots els seus productes d'estalvi i inversions financeres i gaudir de la tributació diferida de les Sicav. No hi hagut més concrecions.

La desaparició de les Sicav s'ha plantejat reiteradament els últims anys, però fins i tot algunes veus que critiquen el tracte privilegiat que reben ens recorden l'entorn on vivim, la UE de la llibertat de circulació de capitals i llibertat d'establiment, cosa que vol dir que les Sicav que no es poguessin implantar aquí es podrien implantar a altres punts de l'arc comunitari, amb la qual cosa la fuga de capitals seria ben tangible. I en això també hi ha exemples alliçonadors, com el del País Basc, que el 2009 va eliminar el règim fiscal de les Sicav, i ara ja no en queda cap de les de dues-centes que hi havia arrelades.