Potser hem estat massa ocupats amb l'afer Pujol i amb tots els derivats del 9-N per haver-nos adonat de les borrasques que, insistentment, han planat sobre Europa aquest estiu. Pot tenir certa justificació que l'impacte de les confessions d'una personalitat tan rellevant –o de les potser sobreestimades expectatives del que pot passar i passar-nos a partir del suposadament màgic 9 de novembre– amaguin les tempestes efectives caigudes últimament sobre la nostra economia, l'europea; però l'escàs interès i debat que han atret és, com a mínim, paradoxal.

En el futur serem una autonomia espremuda, una regió solidària o un estat sobirà com els altres, que és ben poc -el que sigui-, però el que segur que serem i continuarem sent és una petita part d'Europa, més rellevant o més irrellevant, però profundament immersa en aquesta vella part del món. Si acceptem això, i prou que veig que en el país hi ha un cert corrent “tantsemenfotista” en relació amb la UE i encara més amb relació a la Unió Monetària, també hem d'acceptar que el que ha passat aquest estiu a Europa ha estat més important per a les nostres perspectives de benestar i prosperitat que els nostres petits afers interns.

Políticament, l'afer ucraïnès és per a Europa una feridora constatació de la seva irrellevància com a ens polític en l'esfera internacional, i consegüentment, també en el tauler econòmic global. Un acostament a Ucraïna naïf i mal calculat ha degenerat en la perillosa crisi actual i en unes sancions que estan fent mal a la convalescent -i ara en recaiguda- economia europea. A més, els conflictes a Israel-Palestina, Líbia, Síria-Líban, Iraq, etc., són un altre exemple que no hi ha una política exterior comuna, un reflex més de la manca d'institucionalització política que hi ha a Europa. I tot això, recentment sortits del trist paper d'estrassa que el continent ha fet en la que hauria de ser la seva màxima expressió democràtica: les eleccions europees; una participació vergonyosa i uns resultats clarament descriptius de l'estat d'ànim dels ciutadans, que només han tingut un efecte: dilacions incomprensibles per al nomenament d'uns alts càrrecs europeus de sèrie B.

Paral·lelament a aquests fracassos polítics, les noves dades econòmiques conegudes aquestes últimes setmanes reflecteixen que les tres principals economies de la zona euro (Alemanya, França i Itàlia), en conjunt 2/3 del PIB, s'han tornat a estancar i han dificultat la nostra tendríssima recuperació. Tot això, amb fortes pressions deflacionistes derivades del, per altra banda, necessari desendeutament i, per tant, insinuant una perillosa japonització. Aquestes dades han despertat l'estèril i usualment partidista debat sobre l'austeritat que s'assimila a una imposició alemanya. Estèril, primer perquè parlem d'una austeritat ben relativa (en conjunt, els governs dels països de l'euro encara gasten un 15% més del que ingressen) i, segon, perquè en el brogit d'aquesta simplificació s'obliden els dèficits estructurals de què som objecte i que no se solucionen amb purs estímuls a la demanda.