L'avantprojecte de llei de reforma tributària ha acabat de donar l'estocada a la deducció mediambiental prevista en l'impost sobre societats. Aquesta deducció, maltractada i rescatada en les diferents reformes fiscals, suposava una de les poquíssimes eines d'incentiu a la inversió ambiental que existeixen al nostre país, al poder les empreses (pimes incloses) deduir-se un 8% de les inversions que realitzen amb objectius mediambientals. És cert que, a la pràctica, el seu efecte incentivador era, si més no, discutible: en el darrer trimestre del 2013, l'Instituto Nacional de Estadística (INE) publicava les dades de l'any 2011 (primer exercici fiscal d'aplicació de les millores que va introduir la llei d'economia sostenible (LES) en relació amb la despesa de la indústria en protecció ambiental. Les dades són molt clares: la inversió va registrar un descens del 10,6% en taxa anual.

És que l'incentiu no incentiva? En absolut, més aviat la seva aplicació pràctica és la que no incentiva. En primer lloc, és un incentiu que es va endurir molt pel que fa al compliment de requisits per a la seva aplicació. Es va passar de “complir” amb la normativa ambiental a la necessitat que la inversió proposada “millori” aquesta normativa. Val a dir que aquest canvi és d'allò més lògic, atès que evita donar bonificacions a aquells que no estaven complint amb les normatives ambientals, però sembla poc probable que en el context actual les empreses optin per depassar els límits mínims de contaminació (inversions més importants) si amb la mínima inversió compleixen la normativa.

En segon lloc, un dels requisits per a l'aplicació d'aquesta deducció és disposar d'un certificat de convalidació que expedeixen, de manera general, les autoritats ambientals autonòmiques. La realitat de la gestió d'aquests certificats és que cada comunitat autònoma aplica els criteris previstos en la llei d'una manera significativament diferent.

Algunes comunitats certifiquen el 30% de l'import de la inversió de manera gairebé general, altres certifiquen la mateixa inversió al 100% si aquesta s'ha realitzat al seu territori. Gairebé podríem dir que cada comunitat autònoma resoldrà d'una manera distinta el certificat per a una mateixa inversió. Aquesta poca uniformitat de criteri influeix necessàriament en el poc entusiasme arran de les millores recollides en la LES en els incentius relacionats amb la inversió mediambiental.

L'informe dels “savis”, capitanejats per Manuel Lagares, va assenyalar
la fiscalitat ambiental com una bona eina d'increment de la recaptació, però abordar un camí d'augment de la pressió fiscal respecte al medi
ambient eliminant incentius serà un cop dur per a les empreses, especialment aquelles que són pimes, en un context en què és necessari l'augment de la inversió privada. L'incentiu és necessari, però no en la seva forma actual; és necessari enfortir-lo a través de la uniformitat de criteris d'avaluació, facilitar la seva difusió entre les empreses i, sobretot, fer que la seva gestió efectiva no es converteixi en un llarg camí burocràtic, esgotador per a algunes empreses que acaben desistint en l'aprofitament d'un bon incentiu, de complicada aplicació.

En tot cas, segons es desprèn del
text del citat avantprojecte de llei, les empreses encara podran beneficiar-se de l'incentiu un exercici fiscal més, raó per la qual potser sigui el moment que els contribuents facin una reflexió sobre el seu propi aprofitament i revisquin la seva utilització,
just abans de la seva anunciada desaparició.