Opinió

Espanya com a model?

El secret de l'augment de
la productivitat espanyola és el creixement de l'atur, no és un augment del PIB sinó una disminució de les hores treballades

Els dirigents polítics espanyols i de la Unió Europea, i els seus bruixots de la comunicació (Spin Doctors) ens diuen que Espanya ha fet els deures (bàsicament la reforma laboral i una gran devaluació interna) i que per això han deixat enrere la recessió. Fins i tot s'atreveixen a dir que Espanya és el model que haurien de seguir països com Itàlia o França per superar els seus problemes econòmics.

És cert que la reforma laboral i la devaluació interna (forta disminució de salaris i retallades en el sector públic) han tingut efectes importants en l'economia espanyola: disminució dels costos laborals unitaris des del 2009, augment de l'índex de productivitat (PIB per hora treballada) des del 2008, disminució continuada del saldo negatiu de la balança per compte corrent, que ha arribat a ser positiu el 2013. Tanmateix l'economia espanyola continua (i continuarà) tenint unes limitacions estructurals importants que plantegen dubtes sobre la solidesa de la recuperació econòmica i, encara més, que pugui ser el model per a altres països.

El PIB per càpita espanyol ha disminuït més del 8% en el període 2007-2013 i -tot tenint en compte les dificultats de les previsions- ni el 2015 (segons la base de dades Ameco de la Comissió Europea) ni el 2019 (segons la base de dades WEO del FMI) haurà aconseguit assolir els valors del 2007. En una perspectiva històrica –la crisi del 1929-1935, la Guerra Civil Espanyola i les conseqüències del 1936-1942 i la crisi actual 2008-2014– (que malauradament no es pot comparar amb altres països europeus on no hi va haver guerra civil però van patir la Segona Guerra Mundial) el PIB per càpita no disminueix tant com a la Guerra Civil però es manté -com en la crisi del 1929- més temps per sota del nivell de l'any inicial de la crisi, i en els últims dos anys comparables (2013-14) és clarament inferior als dos últims anys de crisi del 1929 (1934-35).

La recuperació va acompanyada d'un augment important de l'índex de productivitat (PIB per hora treballada): del 2008 al 2013, quasi el 12%, mentre que a Alemanya no han arribat al 2%. És a dir, si les hores treballades s'haguessin mantingut més o menys constants, el PIB hauria hagut d'augmentar al voltant del 12%, mentre que en aquest període ha disminuït un 6% a preus corrents i un 6,7% a preus constants. El que ha passat és que, com a conseqüència de la reforma laboral i la devaluació interna, les hores treballades totals han disminuït més del 16% però el nombre d'hores treballades per ocupat s'ha mantingut pràcticament constant: és a dir, hi ha menys gent ocupada, o sigui més gent desocupada (la taxa d'atur augmenta un 131% en el període). Per tant, el secret de l'augment de la productivitat espanyola és el creixement de l'atur. No és un augment del PIB sinó una disminució de les hores treballades, perquè treballa molta menys gent durant el mateix nombre aproximat d'hores per ocupat. Més productivitat a canvi de més atur. No crec que aquest sigui el model del món del treball, dels assalariats, de la gran majoria de la població.

Amb la devaluació interna s'ha aconseguit que millori el saldo de la balança per compte corrent però, en canvi, quasi no han millorat els que semblaven que n'eren els objectius principals: disminuir el dèficit públic (amb un dèficit de més del 7% del PIB el 2013 mentre que el 2007 tenia un lleuger superàvit) i abaixar la ràtio del deute públic/PIB (40% el 2008, i al voltant del 100% ara). A més (amb totes les prevencions en relació amb les previsions), la base de dades WEO del FMI no preveu que el dèficit públic baixi del 3% fins al 2017 i la ràtio del deute públic/PIB continuarà per sobre del 100% el 2019. Tal com ha assenyalat Paul de Grauwe, tot i que els tipus d'interès del deute públic espanyol han baixat des de mitjan 2012, això no és a causa d'una millora en les variables fonamentals de l'economia (ràtio del deute públic/PIB, posició del deute extern, creixement econòmic, tipus de canvi real) sinó de la implementació del Banc Central Europeu de les operacions OMT (Outright Monetary Transactions). Espanya, pel fet d'estar a l'euro, es troba amb una inestabilitat dinàmica de la seva ràtio del deute públic/PIB que, com que no té prou creixement econòmic i no es pot devaluar, només es pot contrarestar amb un saldo públic primari (abans de pagar interessos del deute) positiu. Això suposa que necessàriament hagi de fer polítiques d'austeritat impossibles de complir a la pràctica: per estabilitzar la seva ràtio de deute públic/PIB el 2014 hauria de fer una austeritat (saldo públic primari positiu) addicional del 4,6% del PIB.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.