0
Gran angular
Economista i director general de l'Institut d'Estudis Financers - 4 octubre 2014 2.00 h

“Joe, demà no tornis!”

Per si les notícies econòmiques gens encoratjadores que ens arriben de les principals capitals europees no ho fossin prou, unes dosis de més pessimisme europeu en boca d'un dels principals empresaris catalans ens poden acabar d'abatre. “No hi ha rés a fer!”, ens proclama Víctor Grífols. Es refereix tant a una pretesa recuperació de la productivitat i competitivitat a Europa com al dramàtic atur espanyol i, per suposat, català. “Està enquistat en un model econòmic rígid”, ens diu contundentment. “Als Estats Units, a l'absentista se li diu: «Joe, demà no tornis».”
- Economista i director general de l'Institut d'Estudis Financers

Fa dies -potser setmanes o mesos- que hi ha excepcionalitat informativa i en la gestió pública. El govern català està ben centrat -en exclusiva?- en el procés polític, que passa per sobre de tota la resta. El govern espanyol, cofoi, estava preparant l'informe final de resultats i víctimes que l'havia de portar a les municipals amb bones possibilitats, i ara és el refredament -o glaciació?- de l'economia europea, que ha vingut just a xafar-li la guitarra i, de passada, la credibilitat dels pressupostos per al 2015.

Tant de bo que estiguem equivocats, però els intuïm a tots de braços plegats sense cap intenció de fer més política econòmica, a l'espera de les urnes, qualsevol que aquestes siguin. No és exactament el que més cal fer en els temps tempestuosos que vivim.

En aquest estat de quasi paràlisi, i com a reacció d'evasió mental, uns apunts dispersos i recents:

Grífols.

Per si les notícies econòmiques gens encoratjadores que ens arriben de les principals capitals europees no ho fossin prou, unes dosis de més pessimisme europeu en boca d'un dels principals empresaris catalans ens poden acabar d'abatre. “No hi ha rés a fer!”, ens proclama Víctor Grífols. Es refereix tant a una pretesa recuperació de la productivitat i competitivitat a Europa com al dramàtic atur espanyol i, per suposat, català. “Està enquistat en un model econòmic rígid”, ens diu contundentment. “Als Estats Units, a l'absentista se li diu: «Joe, demà no tornis».”

El repte de Hong Kong.

Mentre Rajoy es fotografiava en un tram de la Gran Muralla, a pocs quilòmetres de Pequín, a l'antiga colònia britànica de Hong Kong (un país, dos sistemes) els estudiants més joves es revoltaven i es revolten contra els plans de reforma electoral dels amos actuals, el règim de la República Popular.

No s'ho pensava pas Martin Lee, durant dècades infructuós cap de l'oposició democràtica a Hong Kong, que acabaria donant suport a uns nois imberbes però decidits i valents que amenacen la falsa tranquil·litat imposada pel règim totalitari que domina el nou gegant econòmic. Són nois i noies que aconsegueixen espantar els inversors del tercer centre financer més important del món (després de Nova York i Londres i al davant de Singapur) i que fins ara es tapaven els ulls i el nas davant l'immobilisme xinés. Perquè si s'espanten els inversors és que progressen en les seves reivindicacions.

Dan Ariely.

L'economista del comportament i psicòleg Dan Ariely, guru de la irracionalitat econòmica (Predictably irrational; The upside of irrationality) es despenja tractant de convèncer-nos que als ciutadans no ens cal alfabetització o cultura financera perquè en tot cas no podrem superar les “temptacions” (per exemple, crèdits molt assequibles i barats). Per això, pensa que per assegurar el nostre futur financer ens han d'obligar a estalviar i prohibir gastar per sobre del que podem; una mica com amb el tabac, en nom del bé col·lectiu que no vol fer-se càrrec dels malalts de pulmó o dels insolvents.

El “risc de la longevitat” és cada cop més important –diu Ariely- i si no volem veure una fallida col·lectiva amb plena incapacitat per finançar-nos les nostres llarguíssimes velleses, cal que ens forcin a estalviar, i força. Ai el consum i el creixement!

Finances de fum i desigualtat.

Llegint Ariely ens allunyem com a mínim de la gran quantitat de fum que sovint domina una gran part de la indústria i la inversió; muntanyes d'analistes que subministren informació a muntanyes de gestors, controlats per muntanyes de supervisors, auditors i experts de compliment normatiu. I tot, per acabar encarint el procés d'inversió i provocar míseres rendibilitats a una gran part dels estalviadors. No és d'estranyar que creixi la desigualtat i que es perpetuï un tap en l'ascensor social, i més, en moments de crisi i d'atur. Hi haurem de tornar moltes vegades, a aquesta desigualtat creixent, amb implicacions tan perilloses pel mateix capitalisme.

Protecció de l'inversor.

La CNMV està a punt de formalitzar –només ha presentat un esborrany- un sistema de classificació de tots els productes financers per nivell de risc i d'il·liquiditat. En teoria, una idea excel·lent per a la protecció de l'inversor. Mentre discutim el nostre document de resposta a la consulta de la CNMV (EFPA), pensem en les irracionalitats econòmiques estudiades per Ariely: no podria passar que els inversors pensin que entendre la simple classificació ja els fa llestos i autosuficients i encara puguin caure més en decisions irresponsables?

No se si és el pessimisme de Grífols, la irracionalitat d'Ariely o la desesperació dels estudiants xinesos de Hong Kong, el que ens porta a tenir tan poca fe. Potser hauríem de fer com els governs i n'hauríem de tenir massa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Josep Soler Albertí
Altres articles de l'autor

Publicat a