L'adjudicació de l'antiga Caixa Catalunya al BBVA aquest estiu ha tancat el procés de desmantellament del sistema de caixes català, que n'era un dels principals trets diferencials respecte al conjunt espanyol.

Se'ns ha volgut vendre tot aquest desmantellament com un procés inevitable derivat dels errors i les males pràctiques dels directius de les caixes i l'enfonsament d'un mercat immobiliari on les caixes tenien concentrats massa i massa arriscats recursos. Com passa sovint, es tracta de veritats a mitges, que pretenen amagar que davant dels problemes del sector les autoritats espanyoles han optat de forma deliberada per l'opció més controladora i centralitzadora.

S'ha acusat les caixes d'atorgar de forma generalitzada crèdits a persones amb poca solvència com a forma d'expansió, sobretot fora dels seus àmbits tradicionals, i segurament és cert. Tanmateix, avui quan tothom es queixa de la manca de crèdit i del fet que aquest només arriba als particulars i les empreses especialment solvents, hauríem de replantejar-nos fins a quin punt no trobarem a faltar entitats financeres amb més predisposició a treballar amb persones sense contractes indefinits o amb empreses que necessiten finançar el seu circulant però que no exporten i que pateixen pels terminis de pagament dels seus clients.

Una altra de les acusacions a les caixes ha estat la poca preparació dels seus consellers, que permetien que els directius fessin i desfessin sense cap control real. Probablement també és cert, però els directius de banca fan si fa o no fa el mateix i, en qualsevol cas, els membres dels consells d'administració –i els directius de les caixes, com els dels bancs- havien de rebre el plàcet obligatori del Banc d'Espanya, que no se sap pas que en vetés gaires. Una cosa similar podem dir de les remuneracions, les dietes, les jubilacions i les indemnitzacions de directius i consellers de les caixes, que avui ens poden semblar fora de lloc, però que en una situació expansiva s'adequaven al mercat i no diferien gaire del que ha estat, i és encara, habitual al sector bancari. I, en darrera instància, eren quantitats irrellevants dins el volum general del negoci.

Finalment, tenim el tema de les preferents. Primer cal tenir present el moviment general –concretat en els diferents acords de Basilea- per augmentar la capitalització de les entitats financeres, que com a tendència sembla força raonable per garantir la solvència de les entitats, però que segurament ha anat més de pressa i més enllà del que hauria anat sense la crisi generalitzada del sistema financer. Aleshores ens trobem com els bancs poden accedir per diferents camins al mercat de capitals, mentre la naturalesa intrínseca de les caixes ho fa impossible –si no es converteixen en bancs, que és el que finalment s'ha esdevingut–. Aleshores apareix l'opció de les preferents -i també les obligacions subordinades permanents, encara que d'aquestes se'n féu un ús més moderat i menys polèmic- com a fórmula per augmentar la capitalització de les caixes, que les col·loquen als seus petits estalviadors tradicionals, habitualment poc familiaritzats amb les operacions financeres més sofisticades i a qui s'ha assegurat que, quan no els interessi el producte, el podran revendre sense problemes en un mercat àvid de rendibilitats elevades i segures.

Tot funciona raonablement bé fins que, al març del 2009, una de les caixes espanyoles, la de Castella-la Manxa, no pot pagar la remuneració pactada. Hi ha moltes empreses que en determinats exercicis no poden remunerar les accions dels seus accionistes i que si, aleshores, aquests es volen vendre les accions, hi perden bous i esquelles. Però sempre els hi acaba comprant algú, perquè per això són a la borsa. En el cas de les participades, el pànic s'apodera de tothom, tothom vol liquidar les seves participacions, el mercat desapareix i ningú no se'n vol fer càrrec, de forma que les fitxes del dòmino cauen una rere l'altra i acaben per comprometre definitivament la viabilitat de la majoria de les entitats.

En la segona part d'aquest article parlarem de les raons últimes de la fallida del nostre sistema de caixes d'estalvis i cap a quin sistema financer ens aboca aquesta desaparició.