opinio

editorial

Unió bancària, nou paradigma?

D'aquí a pocs dies tindrem a l'abast els resultats dels tests d'estrès als quals el BCE i l'Autoritat Bancària Europea (EBA) sotmeten els principals bancs europeus per mesurar el seu múscul de capital davant escenaris de crisi. No cal esperar ensurts, i els bancs superaran l'avaluació, però segurament l'aprovat que assoliran no esvairà del tot els dubtes sobre un sector que té, en el cas espanyol, una elevada morositat i li costa reprendre el negoci creditici. Aquestes proves haurien de suposar el final d'una era de turbulències i l'inici d'una altra, en què la nova arquitectura financera de la UE, mitjançant la supervisió rigorosa dels estats financers i els mecanismes d'auxili financer, hauria de ser un entorn a prova de daltabaixos financers. Ens hauríem d'interrogar si amb el Mecanisme Únic de Supervisió (MUS) i el Mecanisme Únic de Resolució (MUR) s'arrangen els problemes de fons, o si estem assistint a una fugida endavant. Hom hi troba certes contradiccions quan es parla de grans bancs sistèmics que cal protegir perquè no facin trontollar el sistema en cas d'una fallida eventual, quan potser s'hauria d'haver debatut l'opció de dividir els grans bancs en entitats més petites per evitar que el daltabaix d'una part pugui fer caure el tot.

Així mateix, no és forassenyat pensar que, per tal de tenir plenes garanties que el sistema financer se sosté sobre fonaments prou sòlids, el BCE s'haurà de plantejar dotar-se de les mateixes armes que la Reserva Federal o el Banc del Japó, i esdevenir una veritable entitat de crèdit de darrera instància, que aleshores sí que tindria plena capacitat sobre els mercats financers per evitar que especulin sobre la possible fallida dels estats. Si realment la Unió Europea vol algun dia escalfar l'economia per fer-la sortir de la grip deflacionista, les autoritats comunitàries caldrà que es plantegin si cal reduir el pes de les finances en l'economia, tot reconduint l'activitat bancària minorista des dels mercats financers al que ha de ser el negoci principal, el crèdit a l'economia real.

Incertesa multinacional

El debat sobiranista català desperta -més des del referèndum escocès- l'interès internacional, i molt especialment el de les empreses estrangeres que estan establertes a Catalunya. Les associacions que les representen expliquen que a mesura que avança el procés creix la inquietud, més que per la possibilitat d'una secessió, per la incertesa que es deriva d'un enfrontament on es troben a faltar canals de diàleg per trobar una solució negociada. La incomprensió empresarial per la inexistència d'aquest diàleg coincideix amb les crítiques que la premsa internacional de referència fa al govern estatal pel seu immobilisme.

El missatge dominant és que, a l'expectativa del que passarà, s'estan ajornant alguns projectes d'inversió. El diner és covard, però el nivell de covardia és diferent a cada empresa. No és el mateix una companyia que té fàbriques a Catalunya per vendre els seus productes a l'Estat espanyol que una altra que hi té la base per accedir a un mercat més gran. A aquesta última una Catalunya independent no li fa por perquè sap que no afectaria la seva capacitat de negoci amb Europa. El retorn de Panasonic amb l'entrada al capital de Ficosa n'és un bon exemple.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.