La desigualtat s'ha convertit els darrers temps en un tema estel·lar en l'àmbit acadèmic i editorial, així com també a les tertúlies. És un debat que ha vingut per quedar-se i que anirà focalitzant la discussió econòmica i política, ja que el continuat augment de la disparitat econòmica no només crida molt l'atenció pel seu caràcter injust i els problemes de pobresa i misèria que genera, sinó que també està posant en qüestió la mateixa reconstitució del sistema econòmic vigent. Estaríem al final d'un trajecte en què s'imposaria un new deal, un nou repartiment del treball, de les rendes, de les oportunitats i de les mateixes finalitats de l'economia. Reputats i sensats pensadors fa anys que insisteixen que un model de desigualtat creixent, de polarització de la renda, es fa insostenible tan en termes econòmics com també en termes socials i polítics. No hi ha cohesió social sense uns mínims de benestar compartits, no hi ha estabilitat sense límits a la iniquitat. Si fa 500 anys les regions més riques només multiplicaven per 1,8 la riquesa de les més pobres, avui la disparitat mundial de la riquesa ja requereix un multiplicador de 20.

Les dades sobre el creixement imparable de la desigualtat resulten inqüestionables. A més del debilitament moral d'una societat on l'1% de la població és immensament rica mentre que la pobresa no fa sinó augmentar entre el 99% restant, els efectes econòmics immediats d'una distribució de renda cada vegada més desigual no fan sinó retraure el consum i la demanda efectiva, cosa que fa impossible la recuperació real de l'economia. La contracció generalitzada de la capacitat de compra és letal, encara que les facilitats per l'endeutament i el miratge dels preus baixos ho pugui haver mitigat durant un temps. Encara que en alguns països emergents hagi funcionat parcialment l'ascensor social, el fet és que al món ha augmentat la gent en situació de pobresa. Pot resultar xocant, però el 50% de la gent que treballa ho fa amb salaris per sota dels dos dòlars diaris. Uns 1.000 milions han de viure cada dia amb menys d'un dòlar, és a dir, la meitat del que costa un caputxino a l'Starbucks. A la pobresa creixent en xifres absolutes dels països pobres –diguem-ne tradicional- s'hi suma la nova pobresa de la precarietat dels països rics que, en llocs com Nova York, ja afecta el 50% de la població. Aquesta és la tendència. Que el rendiment anual dels actius de les deu persones més riques multipliqui per tres l'ingrés dels 70 milions de persones que viuen a Etiòpia és difícil d'assumir, com ho és que Qatar presumeixi de disposar d'una renda per càpita que multiplica per 428 la de Zimbabwe. Tan o més insostenible és que als EUA el 10% més ric disposi d'una renda que multiplica per 14 la del 10% més pobre, que el 20% més ben situat acumuli un 84% de la riquesa i que el nombre de milionaris s'hagi multiplicat per 40 els darrers trenta anys.

La tendència gairebé natural del mercat a polaritzar la renda en els extrems ja la va plantejar Keynes ara fa vuitanta anys, considerant que induïa el capitalisme cap a l'abisme, a no ser que la regulació i intervenció governamental correctora hi posés un cert fre. S'havia de protegir el capitalisme d'ell mateix, segons les seves pròpies paraules. Mantenir la plena ocupació, un bon nivell de salaris i l'establiment d'una fiscalitat progressiva que penalitzés més les rendes de capital que les rendes del treball podien reduir la desigualtat a nivells moralment acceptables, però, encara més important, permetia mantenir un nivell de demanda agregada suficient per a un desenvolupament sense grans alts i baixos. El més rellevant era que la major part de la població se situava en l'espai central de la capacitat econòmica: treballadors amb salaris suficients per portar una vida digna i consumidora, que complementaven el salari nominal amb les prestacions i serveis públics de l'Estat, i unes classes mitjanes que estimulaven l'economia amb una forta tendència al consum. El que era desitjable s'havia convertit també en imprescindible. A dia d'avui, la fractura de la desigualtat genera dubtes sobre la viabilitat del model econòmic i posa en qüestió la mateixa estabilitat del sistema democràtic. El tema no és menor.