Diumenge passat el Banc Central Europeu (BCE) i l'Autoritat Bancària Europea (EBA) van publicar els resultats agregats i individualitzats de resistència a escenaris adversos d'uns 125 bancs europeus. És una etapa més en un llarg procés de reforma, recapitalització i consolidació del sistema creditici de la Unió Europea i l'avantsala de la posada en marxa de l'anomenat Single Supervisory Mechanism (SSM), és a dir, de l'assumpció el dimarts 4 de novembre de la supervisió bancària per part del BCE, primera gran fita en l'ara ja existent en la pràctica Unió Bancària Europea.

Com quasi sempre, uns sentiments barrejats en analitzar els resultats. Globalment i partint de la base que es va adoptar políticament una decisió de rescatar la banca amb problemes i de recapitalitzar-la a càrrec de fons públics irretornables en la seva totalitat, s'ha de dir que en aquest sentit s'ha fet una bona feina. L'han fet els governs, adoptant decisions complexes i sobretot penalitzant altres usos del diner públic; i l'ha fet el sector que ha donat suport a la necessària estratègia de fusions, absorcions i consolidacions en general. Salvar els bancs en dificultats no hauria estat ideològicament la nostra primera opció, però hem de reconèixer que s'ha fet amb prou eficàcia i que en general tenim ara un sistema bancari amb potencial de recuperar la seva activitat primordial, el crèdit, sempre que el comportament de la resta de l'economia sigui positiu i que avanci adequadament l'imprescindible procés de desendeutament del sector privat i s'iniciï el del sector públic.

El BCE comença, doncs, a representar el paper de supervisor únic dels bancs sistèmics, els importants dels 19 països participants, quasi tots de l'àrea euro. I ho fa amb un exercici en què ha guanyat credibilitat, una informació de partida molt valuosa, i compromisos de resolució immediata de molts problemes d'escassetat de capital per part dels bancs suspesos. Globalment, el sector també hi guanya perquè els resultats han estat positius per a la major part de les entitats participants i, en tot cas, per als bancs més grans del continent.

Tot i això, –comencem els mix feelings que abans hem anunciat–, els mercats financers han reaccionat sense grans eufòries i molts analistes hem coincidit a amortir algunes reaccions inicials que anunciaven diners per a tothom i en quantitat, via una recuperació màgica de la concessió de crèdits. No serà així. És cert que els resultats de les proves d'estrès han dibuixat un sector molt diferent del que va patir per totes bandes en l'arribada de la crisi, i que finalment hi ha una sensació que l'economia pot recuperar la normalitat del reg sanguini. En tot cas estem descrivint un convalescent a qui la humitat del clima, la falta d'una bona alimentació i unes cures limitades li amenacen la recuperació definitiva. Sé que dir-ho no és popular ni comprès, però seria una absoluta temeritat forçar la maquinària creditícia. Ni hi ha prou bons projectes a finançar ni ens ho podem permetre en economies tan endeutades.