Amb el pas, podríem dir, dels segles, Catalunya, en virtut de la seva condició de motor industrial i d'agent comercial dinàmic, ha establert sòlides associacions amb tot el conjunt de comunitats autònomes espanyoles. Amb totes hi manté un saldo comercial positiu, i gaudeix de la condició de proveïdor o client preferent d'un bon reguitzell de mercats de la pell de brau, justament els de més pes. El procés polític que viu Catalunya, i amb la ressonància de passats boicots als productes catalans, podrien fer pensar que aquesta relació privilegiada es malmet dia rere dia fins al punt de perdre rellevància perillosament. Hom també podria pensar que en una hipotètica transformació radical de l'estatus jurídic de Catalunya, en assolir la independència, Catalunya perdria els lligams empresarials i de mercat tan profundament arrelats. En tot cas, i al marge que estem en uns temps d'incertesa que impedeixen fer previsions d'on s'aturarà exactament el procés, el cert és que el tarannà pragmàtic dels empresaris, d'ací o d'allà, els aconsella raonablement no fer-se ressò de la demagògia política i anar a vendre o comprar justament allà on es pugui caçar el millor marge. En aquest sentit, els responsables polítics, i tot l'aparell mediàtic associat, farien santament si en lloc d'atiar el foc de la crispació, fessin menar el procés polític pels viaranys d'una confrontació tranquil·la. La crisi ha ferit el mercat interregional espanyol, que ha caigut en una considerable contracció en els darrers anys, i això ha obligat les empreses catalanes a explorar més intensament la possibilitat de guanyar oportunitats de negoci a la UE, l'Amèrica Llatina i Àsia. Tanmateix, això no vol dir que l'economia catalana giri l'esquena a aquest mercat interior, amb el qual manté tantes afinitats i que de ben segur haurà de tornar a ser la primera estació en la ruta comercial.