Gran angular

2015, l'any 1 del nou ordre econòmic global?

El 2015 no passarà probablement a la història com un any de gran desastre econòmic o de gran expansió. Serà un any més aviat normalet, estadísticament parlant. En canvi, des del punt de vista de les grans dinàmiques politicoeconòmiques, segons molts esdeveniments recents i algunes percepcions encara no consensuades, l'any que ve potser sí que serà un exercici excepcional i decisiu

Els més rellevants organismes econòmics internacionals han a bastament publicat, a aquestes altures d'any, la seva visió i les seves previsions, sobre l'economia europea per al 2015. Dimarts passat es publicava l'informe de tardor de l'OCDE, que ha empitjorat per a la zona euro (+1,1%) les ja dèbils estimacions que feia l'FMI a principis d'octubre (+1,5%). L'economia europea com a ànec lleig de l'economia mundial que, tot i les incerteses, ha de créixer l'any que ve un +3,7% segons l'OCDE o un +3,4% segons l'FMI. En síntesi, una continuació de la permanent pèrdua de pes relativa d'Europa en l'economia global. És cert que veurem potser una lleugeríssima recuperació de la zona euro el 2015, però el gap amb el creixement global es mantindrà o més aviat s'eixamplarà. No són, però, aquestes constatacions –reiterades però inevitables– les que voldria destacar aquí. El 2015 no passarà probablement a la història com un any de gran desastre econòmic o de gran expansió. Serà un any més aviat normalet, estadísticament parlant. En canvi, des del punt de vista de les grans dinàmiques politicoeconòmiques, segons molts esdeveniments recents i algunes percepcions encara no consensuades, l'any que ve potser sí que serà un exercici excepcional i decisiu.

Aquest mateix mes de novembre, una sèrie sorprenentment intensa d'esdeveniments interrelacionats podrien haver indicat –ara ja definitivament– el pas confirmat cap a la concreció i domini de les grans noves tendències que forcegen per imposar-se al vell món jerarquitzat (USA/URSS i, després, USA sola) que han dominat els darrers 60 o 70 anys. És a dir, la irrupció en la política i en l'economia mundial de la multipolaritat, i del domini absolut en l'àmbit empresarial d'internet i de l'alta tecnologia de comunicacions, com el fenomen d'Alibaba fa preveure.

Alguns indicadors.

Citem alguns d'aquests “indicadors” que podrien estar confirmant l'entrada en el futur immediat. Primer, els Estats Units han acceptat reduir les seves emissions de CO2 a través d'acords amb la Xina, de fet cedint per intentar obligar el gegant asiàtic posteriorment a reduir el seu creixement. Segon, una cimera de l'APEC que imposa un nou equilibri de mercat, potser llarg, de petroli més barat però que posa en perill les noves extraccions i produccions nord-americanes, només rendibles amb un petroli per sobre dels 100 dòlars. Tercer, uns acords de comerç molt liberalitzadors entre la Xina i el Canadà (de fet, un gol a Occident en pròpia porta) i una cimera Asean en què la Xina ha imposat el seu domini. Quart, els països BRICS han donat un cop de timó per obtenir poder i lideratge en el G-20 a expenses d'Europa i d'EEUU en la recent reunió de Brisbane. Cinquè, els èxits de l'Índia en l'OMC, aconseguits amb una pressió i força diplomàtica impensable fa pocs anys. I finalment, el probable ressorgiment de l'Iran com a playmaker a l'Orient mitjà, beneït per alguns països occidentals.

Tota una sèrie d'avisos (en menys d'un mes) de la consolidació d'una multipolaritat confirmada però amb el risc d'absència europea, o si es vol, de Rússia i d'Europa, les dues zones immerses en una gran debilitat econòmica i confrontades per Ucraïna, per les sancions, i per la manca d'acord sobre el que han de ser les seves relacions de futur.

Europa va tensar massa la corda russa, no va valorar fins a quin punt podria arribar en la seva reconquesta progressiva de territoris abans dominats per la Rússia imperial, és a dir l'URSS. El model simplista europeu “tothom vol ser com nosaltres!” ja no és vàlid i s'ha de canviar. La Rússia de Putin ens ho ha fet veure de la pitjor manera: amb l'amputació ucraïnesa i liquidant la postguerra freda. El drama és que hem de canviar el model al mig d'una crisis econòmica i al mig d'una debilitat política i institucional (democràtica també?) formidable, que ens pot fer perillar no ja el domini –perdut-, com a potència occidental, sinó fins i tot ocupar un escó en el nou món multipolar.

Convivència amb Rússia.

Per si faltava algun repte a l'Europa envellida, improductiva, i paralitzada institucionalment, ara a més ha de cercar un model –un nou ordre–, de convivència amb Rússia. És cert que la Comissió Juncker no té el mateix aspecte abúlic que la Comissió Barroso, i això desperta alguna esperança. La resposta política que ha improvisat davant els atacs a la seva gestió fiscal quan era primer ministre a Luxemburg ja denota un caràcter, i tenir a aquestes altures un ambiciós pla d'inversions per intentar recuperar l'economia és una iniciativa que demostra reflexos. Però, tot i això, aquestes transformacions globals que políticament i econòmicament estan explotant agafen el continent desprevingut i amb els deures sense fer. Un mal començament, qui sap si per tota una nova època.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.