editorial
La incertesa arriba al món del cava
El món del cava, tradicionalment relacionat amb Catalunya i amb qualitat, està una mica remogut. No és res greu, perquè la indústria elaboradora d'aquesta beguda tan nadalenca gaudeix de bona salut. Si per salut s'entén, per exemple, el lideratge de Catalunya en la seva producció, que encara és del 97,5% de l'Estat espanyol en ple procés cap a la independència. El que passa és que el consumidor està una mica desconcertat perquè es pot trobar ampolles de cava a uns preus per sota dels dos euros, unes xifres que difícilment es relacionen amb qualitat i excel·lència. Davant d'això ha aparegut la DO Clàssic Penedès. Integrada, de moment, per una dotzena de cellers. Una xifra insignificant davant els 246 elaboradors que produeixen més de 240 milions d'ampolles a l'any. Aquesta nova ensenya demana més pes per a tot allò que és ecològic, un preu digne per a l'agricultor, que consti a l'etiqueta el temps d'envelliment, com a mínim 15 mesos, o la potenciació de varietats autòctones.
Aquesta iniciativa té poca incidència de moment, però caldrà veure com es resolen els temes pendents en un sector considerat un actiu de país. També caldrà estar atents a com afecta la nova normativa de la Generalitat que fa caure l'exclusivitat que tenia el cava per embotellar producte usant la clàssica ampolla de vidre verdosa. És a dir, ara els vins escumosos també podran embotellar amb el mateix format que els de cava. Així mateix, sorprèn que en l'eslògan del segon productor català no hi aparegui el nom cava. Aquest sector no va malament, però hi ha alguns aspectes que caldria millorar, sobretot l'aposta per la qualitat.
Sindicalisme oficial en crisi
Els escàndols recents com el dels ERO a Andalusia o el de les targetes opaques afecten la credibilitat de CCOO i UGT, però la pèrdua de confiança en els dos sindicats majoritaris ve de lluny i s'ha anat accentuant a mesura que la crisi s'allargava i es constatava la seva impotència davant les successives reformes laborals que han anat augmentant la precarietat dels treballadors i reduint la protecció als desocupats. Augmenta la percepció que aquests sindicats han renunciat a la reivindicació en favor del manteniment d'un statu quo que a canvi de fer bondat els assegurava ingressos -subvencions públiques i gestió de fons de formació per mantenir l'estructura burocràtica.
L'afiliació baixa, i en les eleccions sindicals és constant l'augment dels delegats dels sindicats alternatius, com la CGT, la IAC i la COS, que defensen un sindicalisme més combatiu enfront del conciliador dels majoritaris, dins dels quals s'estan formant corrents que reclamen la fi de l'estratègia de concertació social que els ha caracteritzat durant més de trenta anys. De la mateixa manera que la crisi ha posat en qüestió un sistema polític espanyol basat en dos grans partits que es relleven en el govern recolzant-se en els minoritaris i sense qüestionar les línies vermelles fixades en el pacte postfranquista, ha posat de relleu l'esgotament del model sindical majoritari. Ha quedat demostrat que la concertació social -successió de pactes en els quals els sindicats renunciaven a demanar augments de sou i les patronals prometien més feina i més estable- només ha beneficiat la part empresarial.