No crec que sàpiga ningú a hores d'ara què passarà amb les economies catalana i espanyola el 2015. És cert que, després de baixades i estancaments, remuntar quelcom ha de ser més fàcil. Però, en realitat, el que determinarà el futur és el que s'esdevingui en conjunt a l'àrea de l'euro. La globalització és això: multitud de qüestions que resten lluny de la capacitat de decisió d'un sol país, ja siguin aquestes el valor de la divisa comuna, el tipus de interès conjunt o les potencialitats d'exportació de mercats oberts. Són aquestes les condicions suficients que complementen les necessàries, en major mesura pròpies de la política econòmica de cadascú. És per això incert saber què farà finalment Alemanya amb la crisi europea i com de
lluny arribarà el seu compromís amb l'euro. L'evolució dels costos de l'energia, la paritat de la moneda, les previsions deflacionistes en seran també variables clau.

Sí que sabem, però, que res no serà igual pel que fa als condicionants polítics de l'economia. La fatiga de la gent amb les retallades, el seu desencís amb el funcionament de l'economia, la gestió feta dels escàndols viscuts marcaran el 2015 un abans i un després en els contorns institucionals de la política econòmica. L'estirabot populista és un perill, però és, sens dubte, un revulsiu del tot necessari per remoure les bases de la nostra forma de funcionar. És temps de reclamar canvis en la manera de fer, de com valorar situacions, d'entendre millor l'economia al servei de les persones i no com a una màquina imparable de producció. Possiblement és hora que ens comencem a plantejar com gestionar el benestar social sense basar-nos exclusivament en el supòsit de més i més creixement. L'austeritat no imposada és un valor. Aprendre a fruir de béns que no es compren en diners pot permetre millores en la capacitat adquisitiva de la gent des del raonament que ens diu que allò que importa és el benestar residual i no els ingressos; és a dir, després de comptabilitzar la renda neta de la despesa necessària per assolir-la. Afortunadament, un país com el nostre té camp per córrer amb un patrimoni natural per mantenir una bona qualitat de vida, no dependent en exclusiva dels valors crematístics.

El 2014 acaba amb una nova reforma fiscal –qui pensa que només amb canvis legals es pot millorar l'economia i la fiscalitat s'equivoca–, en ple marasme del debat de la fiscalitat internacional que provoca la globalització, a empenta dels EUA i d'algunes iniciatives de l'OCDE. Finalitza un any en què es mantenen dubtes sobre l'abast del canvi de xip de polítics reguladors, supervisors i del sistema financer que ens impermeabilitzi dels errors del passat, tal és la crosta d'interessos creats que en aquest àmbit es troben.

Comença un 2015 amb un desencaix notori de la política catalana i de l'espanyola: no s'hi parla la mateixa llengua ni és comuna la semàntica de les paraules, ni es llegeixen els mateixos diaris, ni es comparteixen ja determinats valors. O la dissonància es recondueix, o es consolida. L'interinatge pot acabar danyant força l'economia. Esdevé incomprensible que, en aquest enrocament viscut, la contrapart espanyola no flexibilitzi. Potser la responsabilitat és dels dos governs, però no tinc dubtes que el govern central té una responsabilitat avui més gran, com es dedueix del registre de la desafecció generada. La transcendència econòmica de tot plegat sobrepassa l'anàlisi de les gesticulacions polítiques internes, per fiar la solució, aquí de nou també, als mercats globals, i als creditors internacionals en particular, davant d'una economia tan endeutada com és avui l'espanyola. El toc a l'ordre de la negociació té de nou, esperem-ho, referent europeu.

Haver de parlat tant de política per tal de jutjar el futur econòmic hauria de reconèixer el paper limitat dels economistes, tant dels que anticipen ad eternum les catàstrofes, com dels qui toquen bombo i platerets en els mitjans de suport governamental. Sense regeneració política feta des de dintre del sistema, és més probable que es faci des de fora. Pel plural de poder i guanyar, i constituir de nou.

En tot cas, mani qui mani, aquest país necessita recuperar la indústria. Entenguem bé que aquesta no es limita a manufactura. Identifica millor una manera de fer, de pensar la producció a futur, reposant, reinvertint, fent valer la reputació, la lleialtat a les transaccions i els objectius a llarg termini. Contra l'especulació, les transaccions de curta durada, la cerca de plusvàlues en un temps curt, contra el salvar temporades per buscar el traspàs. Aquesta tasca de recuperació no serà fàcil, però si cap país té bons utillatges per fer-la, aquest és Catalunya, amb més emprenedoria i aquelles dosis d'adrenalina que provoca el fet de no haver viscut a l'ombra d'un estat que s'ha mostrat amb la nostra societat de manera poc protectora i poc amable, fins al límit de causar la gran desafecció en què estem instal·lats.