La taxa d'atur a Catalunya ha caigut una mica més de 5 punts, des del seu màxim, detectat en el primer trimestre de 2013 (del 24.4% al 19.1%). Encara està lluny del 6.7% de l' inici de la crisi. Encara són més de 726 mil persones aturades, i el més important: d'aquestes, aproximadament 351.000 fa almenys dos anys que busquen feina, 14 vegades més que fa set anys. No comptabilitzem aquí aquelles persones que s'han desactivat després d'una recessió tan intensa i tan llarga. A més, un 61% d'aquestes persones té estudis de nivell molt baix (corresponent a la secundària obligatòria o inferior). L'evidència internacional recent ens mostra que les seves competències són realment molt baixes, però el problema dels dèficits formatius també afecten una proporció molt substancial dels empleats.

Podem continuar esperant i veure què passa. Però, segurament, aquesta recepta no hauria de ser la més efectiva perquè la incipient recuperació no beneficiï només uns quants i pugui arribar a consolidar-se. Realment, no ens queda altra cosa que apostar definitivament per les Polítiques Actives d'Ocupació.

Unes polítiques que, igual que moltes altres, han patit severes retallades (al voltant del 40% des de l'any 2011). Quines polítiques són aquestes? Des de l'orientació laboral fins a la formació per a l'ocupació, passant per ocupacions directes o subvencions, fins a l'ajuda a la creació (o supervivència) d'empreses. És a dir, totes aquelles mesures o accions orientades a alleujar els problemes de la desocupació i la precarietat laboral de la nostra població, tingui o no una feina, un lloc de treball.

Molts de vostès poden arribar a pensar com el ministre Montoro quan va justificar la retallada d'aquestes polítiques als Pressupostos Generals de l'Estat del 2011: “No es pot seguir finançant serveis perquè tinguin un bon nom, ni recolzar programes que no són operatius a l'hora de crear ocupació.” En veritat, les reiterades notícies sobre els fraus comesos amb els cursos de formació podrien donar-li la raó. No obstant això, les mancances al nostre mercat de treball són tantes i tan greus que no resultaria pas convenient llençar la tovallola.

Què hem de fer, doncs? La resposta és evident: apostar tot d'una per les polítiques actives d'ocupació, però sempre que vinguin acompanyades no només d'un procés de fiscalització, sinó també i sobretot d'una avaluació rigorosa de l'eficàcia i de l'eficiència de les polítiques actives.

Fiscalització per evitar que es desviïn els recursos a altres menesters que no tenen res a veure amb la millora de l'ocupabilitat dels nostres treballadors. Avaluació de l'eficàcia per assegurar que aquestes polítiques tinguin un impacte net positiu sobre l'ocupació. I avaluació de l'eficiència, per aconseguir aquesta eficàcia sense malgastar uns recursos que són i seguiran sent escassos durant un llarg temps.

Catalunya ja ha fet passos en la direcció correcta. Dotant-se, per exemple, d'un model avançant de perfilat dels aturats, la qual cosa li permetria estendre les receptes que es revelin més adients per a cada tipus d'aturat, i anar millorant el tractament de manera progressiva.

D'altra banda, promovent l'avaluació de les polítiques públiques (entre elles les polítiques actives d'ocupació), a través d'organismes públics d'avaluació com l'Institut Català d'Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua) o d'una comunitat científica de primer ordre. Així es va demostrar a la jornada internacional sobre l'efectivitat de les polítiques actives d'ocupació que va organitzar Ivàlua recentment al Palau Macaya de l'Obra Social ”la Caixa” i que va reunir experts analistes de tot el món. En aquest marc, es va parlar sobre l' evidència a països d'Europa, com ara Alemanya, on aquestes polítiques actives estan funcionant, tal i com es demostra als estudis que es van presentar on s'analitza la seva eficàcia i efectivitat.

Ara es tracta que tot aquest conjunt d'experts tinguin els recursos suficients no només per realitzar les avaluacions que se li encarreguin, sinó també per expandir la cultura de l'avaluació entre els gestors i agents involucrats. Fer funcionar la intel·ligència col·lectiva, alliberant totes les dades que ajudin a l'avaluació. Aquest és el camí de la modernitat, una peça més per a un creixement sostenible.