Opinió

EDITORIAL

Crèdit al marge de la banca regulada

Ben alliçonats per la crisi financera que el 2008 va fer tremolar l'economia mundial, i que va deixar ferides que encara no s'han tancat, seguim amb atenció l'evolució del que s'anomena banca a l'ombra, és a dir, la pràctica en intermediació financera de vehicles que treballen el crèdit al marge de la regulació que si fiscalitza la banca convencional. Certament, en una conjuntura en què les exigències de capital obliguen els bancs a ser molt curosos a l'hora d'oferir préstecs a l'empresa, era gairebé inevitable que el diner, a la cerca de rendibilitats que no es troben en altres llocs, volgués fer via en aquests circuits informals del préstec. Si en un principi vam veure que aquesta altra inversió creditícia concernia grans fons, que oferien crèdits de gran volada a grans empreses, ara veiem que la diana es posa en la pime, que té dificultats de rebre crèdit dels bancs i també d'accedir a canals de finançament com el MAB o el MARF. En principi, hom ho pot veure com un saludable augment de l'oferta de crèdit, però tanmateix és important seguir l'evolució del procés, no debades operar en la desregulació de vegades pot amagar sorpreses, respecte de la solvència de qui concedeix el crèdit. El fenomen de la banca a l'ombra, si bé no presenta al nostre mercat financer una grandària que pogués fer pensar que patirem algun ensurt aviat, sí que és cert que, com denuncia l'FMI sense estalviar el discurs de la por, en territoris financers com EUA o Xina comença a recuperar el malson de l'ensulsiada financera que va provocar l'esfondrament del banc Lehman Brothers, un cas, recordem-ho, que es va explicar per una pràctica financera de palanquejament infinit, al marge de la regulació.

Pors i tossuderia amb Grècia

La por que l'euro saltés pels aires va portar fa quatre anys a un rescat de Grècia que va haver de ser ampliat el 2012 perquè el deute d'aquest país no millorava amb una economia en caiguda lliure per les retallades que es van imposar. Malgrat l'experiència, aquest segon rescat es va donar amb la condició que les retallades pactades es mantinguessin i que se'n fessin encara més, provocant l'ascens d'un partit que amenaçava de deixar de pagar el deute. La possibilitat que Syriza arribés al govern va portar a una campanya en la qual les autoritats europees es van posar d'acord a posar la por al cos als grecs, assegurant que haurien de sortir de la zona de l'euro amb conseqüències nefastes. Torna a haver-hi eleccions i els conservadors grecs repeteixen el mateix discurs de la por, mentre que els amics europeus l'han retocat: ara que Syriza advoca per una reestructuració del deute, des d'Alemanya es presenta la sortida temporal de l'euro -que no vol el partit d'esquerra favorit per guanyar les eleccions- com una bona manera perquè Grècia creixi més ràpidament, acceptant fins i tot una altra rebaixa del seu deute, que en un 80% està contret amb els socis europeus.

A la UE augmenten les veus que una altra quitació en el deute grec és inevitable. S'és conscient que no es podrà pagar mai però es prefereix reduir-lo a retirar la causa d'aquest impossible: l'exigència de buscar superàvit pressupostari a base de retallades que no deixen créixer l'economia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.