Un carnet d'identitat per a les gambes
Les campanyes de promoció i màrqueting per vincular producte que s'ha pescat a mar obert amb un territori concret un causen estupefacció i desconcert al consumidor
tota la gamba que es pesca en la franja del litoral és idèntica
Al mar no hi sol haver barreres ni fites que delimitin els termes, però els exercicis de màrqueting impulsats per confraries de pescadors i ajuntaments han desencadenat una municipalització de les captures i conviden a pensar que els peixos surten de l'aigua amb el carnet d'identitat sota l'aleta. L'apropiació territorial de la pesca que es fa a mar obert busca alimentar una marca geogràfica concreta però, per contra, pot lesionar la credibilitat del consumidor en el producte i en l'activitat pesquera en general. “Tots pesquen a mar però, en canvi, després venen el peix com si fos exclusiu d'un lloc concret.” La reflexió, pròpia de la cua d'espera al mercat, gira en aquest cas al voltant del que es considera l'or vermell del mar: la gamba.
Tarragona ha estat l'última protagonista que va posar en marxa una campanya per promocionar la gamba presumptament autòctona. A partir d'una iniciativa amb el suport del Patronat de Turisme, la Confraria de Pescadors i el Port de Tarragona, es pretén reivindicar el valor gastronòmic de la gamba que es captura a la Costa Daurada. La marca Gamba de Tarragona es divulga mitjançant campanyes, articles turístics propis i accions molt vinculades al món culinari (jornades gastronòmiques incloses), però tot i que no fa ni un mes que va començar a rodar, ja ha aixecat alguna escama.
Terreny espinós.
Francesc Benaiges, patró major de la confraria de pescadors de Palamós, posa de manifest: “Nosaltres fa 25 anys que ens dediquem a treballar la gamba i una gamba d'una zona pot tenir diferent gust que una altra que s'hagi pescat en una zona diferent. Però tot i que hi hagi algú que ho hagi fet, el que no faré mai és dir que una gamba és millor que una altra, això que ho digui el client”.
Benaiges no amaga que les manifestacions del seu col·lega tarragoní li van causar estupefacció, “vaig quedar parat en sentir-ho”, i relata que, en realitat, “tota la gamba del nostre litoral, si n'analitzes l'ADN, és la mateixa”. Especifica que es tracta de l'espècie Aristeus antennatus i que a Palamós, més enllà de campanyes de màrqueting, han solidificat la vinculació del producte amb el territori a còpia d'estar “25 anys treballant-hi. Hi ha una feina al darrere i s'ha de valorar. Nosaltres passem auditories diàries, hi ha un seguiment de custòdia del producte i cal passar una certificació”. Manifesta: “tot això, jo no sé si els altres també ho fan o no.”
Tot i les reserves amb què entoma les manifestacions fetes pel patró major tarragoní, Benaiges explica: “els he felicitat per la creació de la marca i els hem ofert la nostra experiència i ajuda.”
En aquest sentit, descarta que la territorialització d'un producte que es pesca a mar obert pugui generar cap desconcert ni desconfiança en el consumidor i ho argumenta: “de vi de la Rioja o oli de les Garrigues també n'hi ha molts, d'una mateixa zona hi ha moltes marques diferents. A mar ve de nou, però no és res que no passi a terra. Per tant, tampoc no ha de passar res si hi ha 20 marques de gamba o 20 marques de lluç.”
A Vilanova i la Geltrú (menys de 50 quilòmetres de distància des de Tarragona) també s'ha apostat per reivindicar la gamba del territori. Manel Ametller, secretari de la confraria de pescadors vilanovina, riu quan se li pregunta si la millor gamba acaba sent la que ha tingut més bona publicitat i considera que, al mar, es fa difícil filar prim: “Tant la de Palamós com la de Tarragona, Vilanova o Barcelona, si les poses en un plat serà difícil distingir-ne una de l'altra.” En aquest mateix sentit, també explica: “Cadascú té els seus caladors però, per proximitat, és possible que s'acabi coincidint.”
Llagostí català o valencià?
El sud del país no s'escapa de la brega toponímica quan es tracta de batejar un dels productes que donen més fama a les aigües del Delta: el llagostí. Al País Valencià se li penja l'etiqueta “de Vinaròs” i, en canvi, a Catalunya se l'identifica amb el Delta o amb la Ràpita.
Joan Balagué és el secretari de la confraria de pescadors Verge del Carme de Sant Carles de la Ràpita i exhibeix pragmatisme quan explica que: “a Catalunya és conegut el llagostí de la Ràpita i a Espanya coneixen el llagostí de Vinaròs.” Hi afegeix: “És evident que el producte capturat és el mateix.” De fet, revela que no és estrany que des de terres valencianes es pugi a comprar llagostí a la Ràpita “i després el venguin posant-li el nom que vulguin”. Raona que, en el cas del peix, la traçabilitat absoluta només és possible “si s'envasa” perquè, tot i que cada caixa de peix que se subhasta a la llotja surt amb una etiqueta que identifica la llotja on s'ha venut i la zona de captura, “l'etiqueta es pot treure fàcilment”.