Mai no podrem parlar d'un veritable mercat energètic europeu sense una xarxa d'interconnexions que garanteixi un quid pro quo d'electricitat i gas entre els socis comunitaris. La UE considera prioritari créixer un 10%, si més no, a curt termini.

En el marc de les jornades Mercats i sostenibilitat per a un sector energètic competitiu, organitzades per la Fundació per a la Sostenibilitat Energètica i Ambiental (Funseam), en exposar els objectius de Brussel·les, el director general de l'Energia de la Comissió Europea, Manuel Sánchez Jiménez, va exposar: “la interconnexió té sentit si realment volem constituir un mercat interior de l'energia, i per això treballem per a un objectiu d'interconnexió de cada estat del 10% de la seva potència instal·lada, el 2020.” Tanmateix, hi va afegir: “cal tenir en compte l'acceptació social i la disponibilitat financera.”

El desplegament d'una gran xarxa paneuropea (Supergrid) és fonamental, segons José Antonio Nebrera, director general de Serveis, Comunicacions i Energia d'ACS per, d'una banda, “donar-nos suport mutu per evitar incidències, com ara grans apagades” i, de l'altra, “generar on sigui més econòmic en cada moment, especialment en el cas de les renovables, bescanviant quantitats molt significatives d'energia, en fluxos canviants i a distàncies molt considerables.” Nogensmenys, seria important compartir cobertura del sistema (back up) en cicles combinats, per reduir despeses i grans emmagatzematges. Per Nebrera, la necessitat d'una Supergrid s'explica per qüestions de racionalitat: “és fora del sentit comú que hi hagi instal·lats 40 GW de solar fotovoltaica a Alemanya. Les energies del vent i el sol són les que més creixeran i tenen costos diferents segons la ubicació, en funció de les hores de vent i sol.” Així doncs, “no es pot planificar la generació elèctrica des d'una perspectiva estatal, cal fer-ho a un nivell paneuropeu.” D'eines per treballar en aquest estadi n'hi ha a la Directiva de Renovables, que recull mecanismes de solidaritat, i en el reglament 347/2013, que prioritza la planificació europea de diversos corredors d'energia i obre les grans infraestructures a agents privats, aliens als monopolis estatals o regionals. Com explica Nebrera, “aquestes eines han entrat en conflicte amb la legislació de cada estat, és difícil que un país en trànsit contribueixi a finançar una superxarxa de la qual potser no es beneficia gaire o que pot topar amb els interessos econòmics tant de l'estat com de les empreses locals.” Hi ha un pla de desenvolupament de xarxa a 10 anys, desenvolupat per Entso, l'associació que aplega els grans gestors de xarxa europeus, però, de moment, com es queixa Nebrera, “té gairebé 200 propostes de projectes la majoria dels quals són línies internes amb molt d'interès nacional, però de dubtós impacte europeu.” El factor econòmic sempre limita, en projectes que poden assolir pressupostos de 4.000 milions, i els estats dubten a embolicar-s'hi. Les companyies privades, en canvi, només hi veuen negoci si, com reconeix Nebrera, “el finançament dels projectes disposa d'una regulació paneuropea que garanteixi un retorn raonable de la inversió.”

La interconnectivitat del nostre mercat elèctric és una bona prova de com d'endarrerit està el somni paneuropeu. La interconnexió amb l'Estat francès, el pont que vincula Espanya amb tot Europa, suposa ara un flux de 1.400 MW –2.800 MW previstos per al 2015–, “molt lluny per ser suficient per assolir la integració del nostre mercat amb el mercat europeu”, segons afirma José María Egea, director general de Planificació de Gas Natural Fenosa.

On realment l'Estat espanyol pot jugar un paper estratègic com a nus d'una gran xarxa és en el gas. Ara com ara, la seva interconnexió, amb l'Estat francès, Portugal, Algèria i el Marroc, se salda amb 44,4 milers de milions de metres cúbics (bcm) per any, amb l'esperança que la finalització del MidCat, el gasoducte que travessa Catalunya, pugui aportar un flux de 7 bcm més per any. Tot i que aquesta infraestructura “contribuiria a la seguretat del subministrament al centre i al nord d'Europa, a la creació d'un mercat interior i a la formació d'una veritable Unió de l'Energia”, cal ser prudents, ja que “tot i que Enagás ja ha dut el tub a la frontera, hi ha problemes al cantó francès, ja que al país veí els costos de les seves infraestructures són del doble que els nostres”.

Si es compleixen els desitjos de Jesús Saldaña, director general d'Estratègia d'Enagás, una bona pessigada dels 350.000 milions d'euros del pla Juncker per construir infraestructures a la UE podria destinar-se “a desenvolupar infraestructures de transport per assolir garantia de subministrament, convergència de preus i la diversificació de l'origen del gas.” Per ara la UE importa el 66% del gas que consumeix, un 39% del qual és procedent de Rússia. Saldaña creu que perquè “el flux del gas es reorienti i vagi d'oest a est”, cal aprofitar la capacitat del sud, en què l'Estat espanyol també pot fer valer la seva capacitat en GNL gas natural liquat (GNL), 40 bmc per any, del potencial de 150 bcm que té la UE, i que només suposa un 18% del subministrament, per la manca d'interconnexió de la xarxa.