EDITORIAL
Prudència universitària
El decret que ofereix la possibilitat que les universitats imparteixin graus de tres anys o els continuïn fent de quatre ha estat rebut amb poc entusiasme, fins al punt que els rectors estan d'acord a no aplicar-ne, de moment, la normativa. No és fàcil entendre aquesta oposició a un model que augmenta l'autonomia de les universitats, permetent que aquestes programin carreres més curtes, com fan d'altres d'Europa, en aplicació del sistema del procés de Bolonya. L'explicació més convincent és que el pas de graus de 5 anys a 4 aprovada pel govern anterior encara és massa recent, i que seria precipitat començar a fer canvis sense haver-ne avaluat els efectes de l'anterior. La comunitat universitària recorda que l'objectiu final ha de ser guanyar qualitat acadèmica i que això no es pot improvisar; no és una mala posició, en un estat on és tradició que cada canvi de govern vagi acompanyat de canvis en les lleis d'ensenyament. També hi influeixen les poques ganes que les universitats tenen de competir entre elles, especialitzant-se i creant cadascuna una oferta que la diferenciï de la resta.
Un altre motiu de preocupació, aquest per als estudiants, és que els estudis universitaris s'encareixin, perquè un curs menys equival a haver de fer un any més de màster. Aquesta possibilitat no ha de ser un factor decisiu a l'hora de decidir la durada de les titulacions, i el govern de la Generalitat ha de garantir que el cost per als estudiants sigui el mateix amb un 3+2 que amb un 4+1.
L'objectiu, els mercats exteriors
Cada dia que passa el món empresarial té més clar que el mercat és global. Per créixer, per consolidar una empresa amb el màxim de garanties, cal diversificar-ne els mercats. A més, després de la crisi llarga i profunda que estem passant, encara es veu més clar que una empresa ha d'assegurar les seves vendes en diversitat de mercats. Una prova evident que el teixit empresarial català està fent els deures és que cada cop hi ha més empreses que comercialitzen a l'exterior. L'any passat hi va haver 16.000 empreses catalanes que exporten de manera regular. La dada és bona perquè el gros d'empreses era superior que un anys enrere. La UE continua sent la principal destinació de les mercaderies i serveis catalans, amb un 64% de quota. Cal, doncs, guanyar altres mercats. Un dels objectius, segons explicava aquesta setmana la Cambra de Barcelona, era guanyar pes en el continent africà i la zona del Pròxim Orient. De totes maneres, caldria fer dues reflexions. La primera, que la química, amb un 48% de quota, i l'automoció, lideren amb molta diferència el valor de les exportacions. Per tant, caldria accelerar altres sectors. I la segona reflexió és que les 100 primeres empreses que exporten representen el 46% del total. Això vol dir que fins a les 16.000 empreses restants, n'hi ha moltes que ho fan amb un percentatge de la seva facturació molt menor. A tall d'exemple, aquesta setmana el Port de Barcelona ha presentat el nou pla estratègic que amplia de 600 a 1.200 km el radi de a zona d'influència. Creixerà molt el nombre de contenidors. El professor Àngel Castiñeira va dir que es deixin de banda les xifres per tal que el pla es converteixi en un repte geopolític de país. “Pensar en el port és pensar en el país”, va dir. A ningú no se li escapa que la internacionalització és el futur.