Les agències qualifiquen entitats com empreses, però també qualifiquen governs com el de Navarra o la Generalitat de Catalunya, que ara mateix estaria en la doble BB, és a dir, per sota de l'aprovat. Per tant, la Generalitat no pot emetre bons perquè ningú els en comprarà. Si en volgués emetre, hauria de donar una prima molt elevada, no tant com la grega, però prou alta, que podria arribar a tenir uns 6 o 7 punts de tipus d'interès. Podria ser que es pogués col·locar aquest bo, però seria molt complicat.

És que s'encariria molt el finançament, i a més hi ha altres mecanismes, que poden permetre fluir aquest finançament. No tindria sentit que l'Estat espanyol es financés a l'1% i Catalunya al 6%. És més lògic que l'Estat espanyol, que es pot finançar a un preu barat, emeti, i faci un traspàs a les comunitats autònomes que necessiten finançament. Perquè si les comunitats autònomes emeten a aquests tipus, comprometen la capacitat de despesa financera futura.

En la metodologia de les agències, s'aplica el PIB per càpita com a variable que s'inclou dins del que seria l'estabilitat econòmica. La taxa d'atur també hi és, a dins d'aquest segment, en la mesura que es valora l'evolució del PIB en els darrers anys. I el fet d'haver passat una recessió resta nota, i així apareix en l'estudi. Es podria opinar que la renda per càpita és un factor més o menys rellevant, però nosaltres no hi entrem, ja que ells el tenen en compte, i quan valorin Catalunya no com a Generalitat, comunitat autònoma, sinó com a estat sobirà, aplicaran aquesta metodologia i, per això, nosaltres hem fet aquest càlcul.

El que fan les agències de ràting és agafar totes les dades de la història recent i fer una previsió dels pròxims dos o tres anys, perquè no té sentit fer-ne una previsió de més enllà. En l'exercici que hem fet, les previsions són, d'acord de fonts com la Generalitat o l'FMI, entre d'altres, de creixement suau, tot tenint en compte que hem passat no una recessió sinó dues. És la pitjor crisi que hem travessat des del final la Guerra Civil. Ara les crisis se superen, l'economia són cicles. Ara per ara qualsevol que faci una previsió, no ja sobre Catalunya, sinó sobre Espanya o la zona euro, les perspectives són a millorar. No sabem quan recuperarem els nivells d'abans de la crisi, però la perspectiva de creixement no es pot discutir.

És molt important que una economia estigui diversificada, les agències hi fan especial èmfasi, perquè una economia que depengui, per exemple, del petroli, si baixa el preu, doncs automàticament entren en recessió. A Catalunya, tot i que ha reculat una mica, la indústria és important, hi ha molts sectors al seu voltant que han crescut. Tenim el turisme, els serveis, també la recerca. És un teixit industrial i econòmic dens que afavoreix el que un inversor cerca, que és que una economia sigui estable, que no hi hagi un ensurt perquè, per exemple, de cop i volta baixin els preus dels tèxtils, i que els préstecs que ha demanat els pugui tornar. Com més diversificada és una economia més seguretat té, qui inverteix des de fora, que aquella economia va bé per això i per allò, que és un tamboret que té moltes potes de suport, no només una.

La diversificació és un valor, però un altre de molt important és l'obertura a l'exterior. L'inversor ha de percebre que Catalunya té fluxos comercials i financers amb l'exterior. Ha de sortir aquests dies l'estudi d'IMD que diu que Catalunya és l'economia més ben valorada de tot el Mediterrani, la capdavantera. Pel que fa a la demanda interna, sí que és cert que ha baixat però s'està recuperant. Però si fa baixar la nota la recessió que hem travessat, ja que si al mercat interior la inversió es frena i el consumidor no gasta, això suposa una reculada de cara als inversors, que poden pensar que tornar el deute costaria més. Però hi ha altres factors, no perquè una economia hagi passat per una recessió ha de deixar de pagar els seus deutes. La nostra anàlisi gira al voltant del deute sobirà, és a dir, el d'unes institucions públiques catalanes. De què dependria que aquestes institucions poguessin tornar un hipotètic crèdit que li doni un inversor estranger? El primer de tot és la recaptació d'impostos, que és conseqüència de com vagi l'economia, que si tira cap amunt, es recaptarà més. La capacitat de recaptar impostos és el que permet assegurar la solvència. El primer que es mira són els impostos, però per saber si els impostos seguiran creixent, has de mirar tot el que és l'economia, que surten tant del mercat interior com de les transaccions exteriors.

A l'estudi, diem que si ara per ara Catalunya fos independent, hi hauria un superàvit al sector públic, perquè tota aquesta transferència que cada any va cap a Espanya no s'hauria de fer i això representa un volum de fons que no només cobriria la nova despesa institucional sinó que hi hauria un superàvit del 2%. Aquest superàvit permetria anar un deute públic que no sabem quin seria. Aquesta valoració surt molt positivament, perquè un país que tingui superàvit en les finances públiques dóna una nota parcial molt positiva. Les necessitats afegides de despesa d'un nou estat podrien ser d'un 4% del PIB, per tant, hi hauria un sobrant, tot suposant que es mantingués la recaptació que hi ha actualment.

La balança que el govern de l'Estat presenta com a oficial, i que ha fet Fedea, rebaixa el dèficit fins al 4% del PIB, però el que passa és que la metodologia que han aplicat no està d'acord amb el que s'ha estudiat a Catalunya, perquè s'apliquen una sèrie de correccions, sobretot en termes d'IVA i d'assignació de despesa, que no contradiu l'essència. Es pot valorar en termes de fluxos o d'assignació de la despesa, però el cert és que, en el càlcul menys favorable aparentment, Catalunya està assumint un seguit de despeses que són les que assumiria un hipotètic estat català sobirà. Per tant, el resultat no seria gaire diferent si apliquéssim la balança del govern de l'Estat.

El que s'ha d'esperar és que hi hagi una distribució del deute del regne d'Espanya cap a Catalunya, però la qüestió és el criteri i la quantitat. Hi ha tres criteris; el de PIB, que suposaria una quantitat del 19%; el de població, un 16%; i el de la despesa que l'Estat ha fet a Catalunya en relació amb el total d'Espanya, un 9%. S'ha de negociar no només el deute sinó tots els actius i els passius. Creiem que el criteri més raonable seria que si Catalunya s'ha de quedar els actius de Catalunya fixos, com carreteres i edificis, ens hem de quedar la part de deute que l'Estat ha invertit aquí, perquè no ens passarien un tros del TAV de Galícia cap aquí. En la situació menys favorable, que seria seguir el criteri de PIB, portaria el dèficit públic català al 107%, una xifra respectable però que ens empitjoraria molt lleument la nota, només un esglaó, mentre que Espanya es quedaria igual.

S'hauria de fer un banc central, una sèrie d'organismes reguladors, una administració tributària, unes forces de defensa o protecció, i això té un cost, però ja estaria dins d'aquest 8% del dèficit fiscal que ja no tindríem. L'increment de la despesa se situaria molt per sota dels ingressos addicionals de punts del PIB, i encara sobraria. Pot suposar un 4-5% del PIB. Eliminar un dèficit fiscal com el que tenim dóna per això i per a més.

No ens imaginem que a Catalunya, set milions i mig de persones, amb un PIB més gran que el de Portugal o Irlanda i uns quants països més de la UE, se li digui que es queda fora de la Unió Europea, quan té tot el dret a romandre-hi. No tindria ni cap ni peus.