Corea del Sud és un país d'èxit en l'economia basada en el coneixement. Segons l'OCDE, el 2012 va dedicar un 4,36% del PIB a R+D. El 77,9% d'aquesta despesa fou empresarial, el 9,5% de les universitats i el 12,5% de les institucions públiques de recerca. El gran volum de l'execució empresarial és l'objectiu de molts països.

Comparativament, Catalunya va dedicar l'1,51% del PIB a R+D, gairebé la tercera part. El 56,3% d'aquesta despesa fou empresarial, el 23,2% va ser de les universitats i el 20,5% de les institucions públiques de recerca.

Dit d'una altra manera: a Corea un escàs 0,96% del PIB es va destinar a R+D executat per les universitats i centres de recerca públics, mentre que a Catalunya fou el 0,81%.

Malgrat que aquestes dades podrien considerar-se espectaculars, des de l'OCDE han avisat que Corea no podrà mantenir aquest ritme de creixement si no resol alguns problemes. Considera l'OCDE que malgrat l'excel·lent posició de Corea en educació, el 2n lloc del món, el model educatiu posa massa èmfasi en l'examen que fan els estudiants per entrar a la universitat i poc en el foment de la creativitat dels joves. Com a punt de referència, recordem que Espanya està en el lloc 33è del món. Catalunya estaria una mica millor, però no gaire.

Els experts de l'OCDE creuen que és un risc que siguin les grans empreses i amb poca contribució de les PIME les que fan que Corea inverteixi tant en R+D. Prediuen que, sense canvis, això farà que s'aturi el ritme de creixement.

Una de les coses que els experts de l'OCDE troben malament és que hi ha massa desconnexió entre els centres de recerca públics i les universitats i que l'orientació a la recerca fonamental sigui baixa i han d'importar massa coneixement. Les empreses tenen dificultat per trobar professionals prou capacitats en R+D, però alhora hi ha un drenatge de capital intel·lectual que marxa del país.

És sabut que els rànquings universitaris es basen principalment en la recerca. El 2015 Best Global Universities fet per US News, per a mi el millor rànquing, el més fiable, mostra que Corea té quatre universitats entre les 200 millors del món, la primera és la Seoul National University, la 74a del món. A l'Estat espanyol n'hi ha dues, com a Catalunya, i són la UB i la UAB. La primera, la UB, la 96a del món.

Aquestes dades mostren que a Corea la universitat no és un punt fort. La seva posició no es correlaciona amb la inversió que fa el país en R+D. Tot i això, segons l'OCDE (Education at a Glance 2014), Corea dedica un 2,62% del PIB a la universitat, mentre que Espanya només un 1,32%. Al conjunt de l'educació, un 7,6% del PIB, i Espanya un 5,5% del PIB.

A Corea, la despesa per estudiant és de 13.173 dòlars (per paritat de compra i dades 2011), que es redueixen a 9.436 dòlars si descomptem l'R+D. En els cas espanyol les quantitats serien 9.927 dòlars i 8.168 dòlars, respectivament. A Corea el 70% del finançament és privat, via matrícules. En el cas espanyol, al 2011, era de mitjana el 22%.

Per a l'OCDE la universitat coreana és massa generalista i manquen universitats més especialitzades. Consideren que això és la causa de la mediocritat de les universitats.

És il·lustratiu fer una comparació global amb Catalunya. Aquí tenim unes universitats més mal situades que les coreanes, però en posicions comparables. Són criticades perquè tenen poca relació amb la indústria. Els centres de recerca catalans no fan recerca empresarial, a diferència del que passa a Corea. Sí hi ha uns pocs centres tecnològics.

Al món hi ha llocs que tenen universitats amb recerca bàsica d'alt nivell. No és el cas coreà. Nosaltres pensem que sí. Segurament tenim raó si analitzem sectors específics. A més, tot i no tenir unes universitats en les primeres posicions, Catalunya, entre el 2009 i el 2012, va publicar 23,1 articles científics per milió d'habitants, mentre que Corea només en va publicar 3. Catalunya està en la 14a posició mundial. Lidera el rànquing Suïssa amb 89 publicacions per milió d'habitants.