No és economia, és política
Alguns prestigiosos analistes de la situació segueixen endossant en exclusiva els aspectes més preocupants de la realitat postcrisi a la pretesa dominació dels mercats i als dictats de l'economia, sobre la societat i la política. L'embolic conceptual és majúscul. Per exemple, en la crítica als rescats bancaris que no té en compte l'origen polític de la fallida de la majoria de caixes d'estalvi o en el fort antiliberalisme econòmic implícit en no haver deixat caure determinades entitats per salvaguardar dipositants i estalviadors en general per motius -un cop més- clarament polítics. Algunes desastroses conseqüències de la crisi, com la pèrdua de nivell de vida de les classes mitjanes o la major desigualtat, s'atribueixen massa alegrement als mecanismes -potser ineficients- de resolució de la mateixa crisi, molt per sobre de a la crisi directament. Els pèrfids mercats, en aquesta confabulació universal, agafen formes diverses. De vegades d'odi a l'estranger i en aquest cas Alemanya, o Merkel més concretament, són les encarnacions predilectes. Sovint, les retallades o l'austeritat prenen el testimoni, i llavors es converteixen en exigències dels mercats -que ho són!-, sense tenir en compte altres raons primàries de manca de disponibilitat de recursos o de necessària contenció en un endeutament inaturable.
Fluxos financers.
Efectivament la globalització, pel que comporta de societats interconnectades, genera indicadors d'inclusió o de rebuig econòmics basats en si el comportament d'un país o una societat concreta estan o no d'acord amb el que la integració o interrelació espera d'aquest país o societat. Així per exemple, és evident que a Veneçuela, o en menor grau a Grècia, uns comportaments dels seus governs considerats majoritàriament heterodoxos per qui (petits i grans inversors) prenen decisions sobre els fluxos financers, són penalitzats en forma de cost dels crèdits, de fre a l'entrada d'inversions i fins tot en reducció de les relacions comercials. Són els mercats que assenyalen el que cal fer, o és en primer lloc una política de disbarats la que condemna un país?
Tot i aquests evidents mecanismes automàtics dels mercats financers, de les grans empreses, del diner en definitiva, l'economia és molt lluny de predeterminar la política. De fet, contra el que sembla, la frase paradigmàtica del suposat domini de l'economia: “It's the economy, stupid”, de la campanya de Clinton i Bush pare, en el 1992, és la quinta essència del predomini de la política. És a dir, situava en el centre del debat polític i electoral l'objectiu (polític) de la recuperació de la recessió per sobre dels llorers de Bush per la invasió d'Iraq (prestigi patriòtic icònic).
Deixem aquesta llarga introducció per aterrar en la situació actual i analitzar si és cert que hem caigut ara definitivament en aquesta dominació de l'economia i les finances.
Recuperació lenta.
Aquesta desbordant inundació de liquiditat destinada a reconduir la pressió deflacionista dels preus i a contribuir al creixement econòmic de la zona euro, dóna una gran -potser excessiva!- tranquil·litat als governs, i per tant un ampli marge de maniobra a la política. De fet, aquesta situació ideal de diner barat i abundant, una mena d'orgia financera que podria generar una bombolla especulativa a les borses en fugir dels tipus d'interès més baixos de la història (la registrada, des del segle XVIII), és molt possible que provoqui, especialment en països com el nostre i en un any fortament electoral, un conformisme que desemboqui en inacció reformista, o si es vol, en un augment de la despesa electoralista quan hauria de generar el contrari, un temps preciós per reestructurar el model econòmic, restablir els equilibris, fer els deures. en definitiva. I és que és la política, estúpid!
