Són corporacions transnacionals, no són escollits, no responen davant ningú, no tenen obligacions amb la gent. Així és que no haurien de tenir aquest poder en una societat democràtica, no haurien d'estar ocupant funcions de poder en una societat democràtica. Per això penso que són usurpadors, han pres un poder que és il·legítim.

De maneres molt diferents. De vegades és a través de grups de pressió, purament i simplement. Cada vegada hi ha grups de pressió més i més organitzats. Alguns que treballen per a branques senceres d'activitat. Totes les corporacions del sector contribueixen a la fundació, consell o el nom que li posin -normalment, escullen noms que sonen bé per al públic-. Llavors paguen científics perquè escriguin articles favorables als seus interessos, van a les conferències de Nacions Unides, són molt actius a la FAO, la federació de l'ONU per a l'alimentació, o a l'Organització Mundial de la Salut. A més, s'han infiltrat a les Nacions Unides a través de Global Compact, un programa que Kofi Annan va començar el 1995. També han estat molt actius en l'àrea del comerç internacional. En el cas del TTIP, per exemple, sabem que, des del 1995, han estat treballant les prescripcions i clàusules que volen que inclogui. Les companyies nord-americanes i europees han treballat juntes durant vint anys per preparar-ho i la CE i el departament de comerç dels EUA els han ajudat.

Evidentment. Per això són usurpadors. No hauries de ser un actor polític, llevat que hagis estat nomenat pel president o pel primer ministre per negociar. Aquesta gent ha estat negociant malgrat no tenir cap connexió formal amb els governs i no ser servidors públics. Coneixen les negociacions amb detall, mentre que els ciutadans no en sabem res. Tenen la informació molt abans que el públic la conegui. Van intentar accelerar les negociacions i que s'aprovés l'any passat, però va ser impossible. I ara estan intentant que s'aprovi aquest any perquè, si se'n va al proper, poden tenir problemes perquè hi ha eleccions als EUA. Així és que ja veurem què passa.

Perquè els permeten dues coses. Primer, tenir l'opció d'acudir a tribunals d'arbitratge privats. Així poden tenir control sobre el que els governs faran i podran fer. Qualsevol nova mesura dels governs que afecta els seus beneficis la poden portar a aquests tribunals i molt sovint són compensats. Per exemple, quan Egipte va apujar el salari mínim, Veolia els va portar a un tribunal d'arbitratge, o quan l'Equador va prohibir extreure petroli d'una zona perquè ho considerava reserva ecològica, les petrolieres el van portar a judici i van obtenir una compensació de 1.700 milions de dòlars. Les corporacions nord-americanes esperen que el TTIP els permeti comerciar lliurement els seus aliments, alguns dels quals estan modificats genèticament perquè tenen regulacions més laxes en aquest àmbit. Si després algun país diu que no, aquestes corporacions podrien argumentar que tenien una expectativa legítima d'exportar els seus aliments i exigir una compensació molt alta. El mateix passaria amb els medicaments, que costen més o menys el doble als EUA que a Europa, perquè les patents són més llargues i hi ha menys genèrics.

N'han guanyat aproximadament dos de cada tres. Això, en els casos que coneixem, perquè n'hi ha alguns que no han transcendit. Dels casos que coneixem i que s'han tancat, dos terços s'han decidit a favor de la companyia o s'han aturat, la qual cosa significa que la corporació ha rebut alguna compensació.

L'altra és controlar les regulacions, participant en l'elaboració. És el que volen dir quan parlen de cooperació reguladora. Les companyies estan a consells on probablement també hi haurà reguladors oficials. De manera que les companyies seran part de l'òrgan regulador i participaran en l'elaboració. Això passa ja a Europa, on les corporacions participen a molts comitès d'experts que la CE escolta quan treballa temes de regulació. Ara volen que el TTIP sigui formalitzat. Prometen que generarà milions de dòlars, però ningú no diu com transmetran aquests diners al consumidor. Jo estic convençuda que nosaltres hi perdrem.

No. Hi sortirem perdent. Diuen que es podran generar centenars de milers de milions de dòlars, però aniran als accionistes i a les corporacions, no als consumidors.

No ho crec. Una federació de pimes ha dit als seus membres que vigilin amb el TTIP, que no els farà cap bé. Perquè pensen que hi haurà molta deslocalització. Pensen que algunes grans corporacions transnacionals marxaran als EUA, on la regulació laboral és més laxa i els salaris, més baixos. Això és un problema per als fabricants de components de qualsevol indústria, que normalment són pimes. Si a una pime li marxa el seu principal client, què fa? La corporació no seguirà comprant-li, perquè tindrà proveïdors locals. Per això, les pimes també estan preocupades. A més, saben que no es podran beneficiar dels avantatges que aquest tractat representa per a les grans corporacions. Per exemple, portar una qüestió a un tribunal d'arbitratge privat és molt car i les pimes no poden fer front a aquest cost. Aquest tipus d'empreses representen al voltant del 80% de les feines a Europa. Per tant, crec que és honest dir que Europa perdrà centenars de milers de llocs de treball, com si no n'haguéssim perdut suficients.

Diuen això, però no sempre és cert. El Brasil, per exemple, no té tractats de lliure comerç i té les taxes d'inversió més altes dels països de Llatinoamèrica. Per tant, no és sempre veritat. Tenir tractats de lliure comerç no és el factor principal que decideix una inversió. Tenir aquestes facilitats no és el factor decisiu per als inversors. Al final, decideixen per l'educació i la formació dels treballadors, la productivitat o les infraestructures. És a dir, aquestes corporacions no paguen taxes si ho poden evitar, i tenir la possibilitat de recórrer davant d'un tribunal d'arbitratge privat és un afegit que valoren. Però no és la principal raó per invertir.

Lluitar. Signar per aturar el TTIP. De moment tenim un milió i mig de signatures, esperem tenir-ne almenys dos milions al mes d'octubre, però si n'aconseguim tres o quatre milions serà genial. I hauran d'escoltar-nos. A més, hi ha un dia internacional, el 18 d'abril, en què es faran diferents activitats (conferències, concerts, manifestacions, teatre...). Els ciutadans poden signar i es poden unir a qualsevol organització que els agradi. Si ets ecologista, ho pots fer amb Greenpeace, si no, amb grups de consumidors, ATTAC... Hi ha grups de tot tipus que estan en contra del TTIP perquè hi ha coses en aquest tractat que fan que sigui odiat per tothom. Tots els ciutadans que s'assabenten de què suposarà el TTIP, diuen que és terrible. Així és que nosaltres apostem per l'estratègia de Dràcula. Si un vampir el poses sota la llum del sol, mor. Si aquest tractat el treus a la llum i fas que la gent sàpiga què suposarà, s'hi posen en contra.

Ho han de fer. A finals del 1997, a França, vam fer una gran campanya contra l'Acord Multilateral sobre Inversions, que havien de signar els països membres de l'OCDE i l'OMC. Va ser un embrió de campanya internacional. Vam captar l'atenció de la premsa. I, al final, el govern francès ens va haver d'escoltar. Del que ens vam adonar llavors era que la gent amb més poder del govern no en sabia res del que estava passant perquè les negociacions s'havien posat en mans de júniors, gent d'uns 30 anys. Aquestes persones anaven avançant en la seva feina i ningú no els estava prestant atenció. Vam fer moltes mobilitzacions. Recordo, per exemple, que un dia vam convocar joves de tots els suburbis de París, que van venir amb instruments, sobretot de percussió, i es van posar a tocar en un parc que estava situat al costat de la seu de l'OCDE, on s'estaven fent les negociacions. I van fer tant de soroll que, segons em va dir algú després, el negociador principal del tractat va exclamar: “Qui ha deixat estar en el jardí aquests hooligans?” Però era un parc públic. Quan vam tenir la portada de Libération, vaig pensar que ens haurien de prestar atenció. I ho van fer. Però les corporacions transnacionals sempre ho tornen a intentar, mai no se n'obliden.

Sí, per descomptat. Estic molt preocupada pel que pot acabar passant amb Grècia. Però jo sóc optimista amb aquests partits, perquè crec que poden iniciar canvis importants. Representen una gran esperança per a Europa.