EDITORIAL
La pime desconfia del pla Juncker
Poc temps després que el nou president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, accedís al càrrec va sorprendre amb un Fons Europeu per a Inversions Estratègiques que tindria com a gran objectiu dinamitzat l'economia europea, per deixar enrere la crisi. El cert és que aquest pla té diverses incògnites. Una d'elles és el seu finançament. En principi aquest projecte disposa de 21.000 milions d'euros de coixí, 16.000 provinents de la Comissió Europea i 5.000 del Banc Europeu d'Inversions (BEI). El més important d'aquesta dotació és permetre que s'aconsegueixi inversió privada. Precisament, el mateix Juncker va dir que en tres anys s'obtindrien uns 315.000 milions. De segur que hi haurà moltes dificultats per aconseguir tants recursos. L'altre gran repte és saber si d'aquests diners n'arribarà prou a la petita i mitjana empresa catalana. Per què? Doncs per les experiències que hi ha hagut fins ara: la major part de vegades els recursos han anat a parar a les gran empreses. De fet, aquest pla consta de dues grans potes: les inversions estratègiques a llarg termini i la referida a la capitalització de pimes. En el moment de la presentació del pla -ara està en tramitació al Parlament Europeu, fins abans de l'estiu- el president de la Comissió Europea va posar molt èmfasi a donar un cop de mà a la pime. Però la veritat és que aquest important col·lectiu del teixit empresarial català contempla amb molta prudència el Pla Juncker.
Fins ara Brussel·les optava per la injecció de liquiditat al sistema financer amb l'esperança que el diner, a través de crèdit, arribés als milers de petites i mitjanes empreses per poder tirar endavant en plena recessió. Sigui com sigui, caldrà estar atents a com es va desenvolupant aquest pla que aniria molt bé al món empresarial per poder fer net de tants anys de crisi i estancament.
Remunicipalització de l'aigua
A Catalunya semblava que la coexistència entre el model públic i el privat en la gestió de l'aigua podria mantenir-se al llarg del temps en un cert equilibri, però la tendència a privatitzar companyies d'aigua, que es va fer evident al territori durant els anys noranta, va demostrar que no era així. A diversos indrets de la nostra geografia hom s'ha fet ressò d'iniciatives que arreu del món reclamen que l'accés al consum de l'aigua, un dret humà, com el qualifica Nacions Unides, estigui en mans públiques, a les quals se'ls exigirà una gestió sempre transparent, en què el deler pel benefici mai no pot passar davant de la garantia que tothom pot tenir aigua a l'abast, a un preu assumible. Ja hi ha hagut uns quants episodis en què el ciutadà s'ha estimat més que sigui l'administració local la que, amb el compromís d'oferir tota la informació al ciutadà i vetllar per una millora contínua del servei, prengui les regnes de la gestió. No debades, el model públic ha pogut demostrar, en exemples com els de ciutats com Mataró o Manresa, que pot ser una clara aposta de bona gestió, innovadora i a uns preus perfectament assumibles per a l'usuari. Inevitablement, la qüestió de l'aigua serà un dels afers principals que interessaran el ciutadà en la cursa electoral de les pròximes eleccions municipals, on diverses forces polítiques s'han compromès, en un Pacte Social per l'Aigua, a acostar l'administració d'aquest recurs a la ciutadania.