Sembla que estem sortint de la crisi econòmica, entesa com un fenomen conjuntural, de curta durada, però no està gens clar que deixem enrere la gran depressió que va començar a la segona meitat de l'any 2007. S'està produint, en l'economia espanyola, un creixement modest, que podria arribar a ser en el futur una expansió continuada o bé tornar a fer un moviment a la baixa. Res que es pugui considerar molt sòlid no s'ha produït encara. Evidentment, és millor això que la caiguda dels set anys anteriors (2008-2014), però de cap manera no està pas garantit que ens trobem en un nou període d'expansió.

Dins del conjunt de factors que dificultaven el creixement sostingut, alguns s'han corregit lleugerament, i la majoria no. Un dels problemes més importants, que és la reforma administrativa, resta pendent. Seguim amb una administració molt rígida, que no s'adapta als canvis ràpids que experimenta l'economia i la societat a escala mundial, i difícilment s'hi podrà adaptar mentre mantingui les característiques que la defineixen, com els llocs de treball pràcticament en propietat de manera vitalícia. Això és més propi de la societat feudal que d'un sistema modern. Una cosa és un contracte de treball de caràcter indefinit i una altra és una canongia; vull dir una situació poc menys que perpètua. És difícil que es realitzi aquesta reforma, independentment de quin partit governi a Madrid, perquè els interessos per impedir-ho són molt grans. La voluntat de mantenir la feina a qualsevol preu és legítima i lògica des de la perspectiva del funcionari, però esterilitzadora des de la perspectiva de la flexibilitat de l'administració.

La productivitat d'un país té a veure amb les activitats econòmiques que hi tenen lloc; amb la seva estructura productiva. Economies definides pel predomini de sectors que no són generadors de valor afegit elevat no assoleixen els nivells d'economies en què les activitats productives predominants tenen nivells d'eficiència i productiva més elevats. El problema principal a Catalunya i a Espanya, però, no és tant que la productivitat sigui baixa com que fa molt temps que no augmenta. Del 1950 al 2000 la productivitat sí que va créixer de forma continuada, mentre que els primers anys del segle XXI no ho ha fet gairebé gens. Quan la productivitat d'un sistema no augmenta i la dels sistemes veïns sí que ho fa es va perdent competitivitat i es passa a dependre més i més de l'exterior. Els desequilibris externs es van fent insostenibles. Per aquest camí va augmentant l'endeutament de l'economia amb la resta del món. Així es va arribar al desequilibri dels pagaments exteriors dels darrers anys de la mal anomenada bonança fins al 2007, amb les conseqüències que patim des d'aleshores.

Sí, però el que és nou, i especialment greu, és l'endeutament general del sistema. L'Estat espanyol sí que s'endeutava enormement, tant al segle XIX com en alguns moments del segle XX, però mai no s'havia donat aquesta situació per al sector privat, les empreses i les famílies, a través de les entitats financeres, com des l'adopció de l'euro. El nivell d'endeutament privat que tenim ara, i que arrosseguem des de principis del segle XXI és nou, no havia passat mai abans a la història ni de Catalunya ni d'Espanya. En el passat, la debilitat exterior provocava una ràpida devaluació. D'aquesta forma, s'abaixaven els salaris i els impostos –en termes comparatius amb els altres països- i millorava la capacitat d'exportar, augmentava l'entrada del turisme internacional, l'atracció d'inversions estrangeres i, en definitiva, el flux positiu de divises. L'euro, d'alguna manera, ha contribuït a fer possible l'enorme endeutament d'ara, que no hauria estat possible amb la pesseta.

Jo no ho crec. Sí que s'hi hauria d'haver entrat, però fent-ho bé. El problema no ha estat l'euro, sinó la falta d'altres mesures d'autèntica unificació econòmica europea. La principal dificultat per a l'èxit de la construcció europea han estat els governs dels països membres i les respectives classes polítiques. De tota manera, però, hi ha hagut dues Europes de l'euro, la que ha estat prou atenta i vigilant dels comportaments generals, i la formada pels quatre països llatins més Irlanda, que ha preferit utilitzar al límit les noves possibilitats obertes per la moneda única. Això havia de suposar, tard o d'hora, traslladar la càrrega dels desequilibris exteriors als països virtuosos; és a dir, a aquells que no van excedir-se en l'endeutament.

La corrupció és producte de l'excessiva presència dels partits polítics en l'administració i de l'excessiva rigidesa de la mateixa administració. Durant el franquisme i els períodes anteriors a la Guerra Civil, l'administració pública suposava, en relació amb el conjunt de l'economia, una part molt petita. Així, encara que hi hagués comportaments poc virtuosos o fins i tot directament delictius, es limitaven a una proporció molt reduïda del PIB. Avui, el sector públic s'acosta a la meitat del PIB, mentre que al segle XIX era un 10%, i als anys 50, un 15%. Actualment, encara que la corrupció proporcionalment no sigui més gran, afecta una part molt superior del pastís. És molt complicat desarrelar-ho: allà on hi ha possibilitat de delicte o actuacions interessades amb poc risc, això es produeix. Es necessita, en tot cas, una administració pública més professionalitzada, amb menys presència dels polítics.

El sistema financer havia de reformar-se, perquè la meitat o més de les entitats estava en una situació de patent insolvència quan va aflorar la crisi als darrers mesos de l'any 2007. Ja no era cosa de voluntat política, sinó d'insolvència de moltes entitats financeres, bàsicament les antigues caixes d'estalvis. És un exemple més de les desgràcies que provoca la invasió des de la política de molts dels àmbits de l'activitat econòmica. Pel que fa a la reforma laboral, segurament no ha estat la millor que es podia fer. Però és ben cert que no es podia seguir amb un sistema en què la regulació laboral comportava rigideses insuperables. S'ha modificat un mercat de treball rígid a còpia de retallades, fallides empresarials i extensió dels contractes temporals i la precarietat. Resten problemes molt seriosos en la realitat laboral, com la dualitat, injusta, entre aquells que tenen feina segura i de manera indefinida i aquells que no en tenen o només en períodes molt curts de temps. S'ha d'arribar a un mercat de treball en què la situació contractual de tots els que treballen sigui substancialment igual.

Els anys de l'expansió econòmica, entre el 1996 i el 2007, les xifres d'atur encara eren elevades, però també és cert que es van crear sis milions de llocs de treball nous. Hi ha un seguit d'elements que fan inexplicable o absurda aquella situació: un gran creixement de llocs de treball, amb un gran atur i una immensa immigració nova. Alguna cosa no lliga. Històricament, no hi ha precedents de taxes d'atur com les dels darrers anys. Una primera gran onada de desocupació va ser la de l'any 1974 al 1985, període marcat per la crisi del petroli i per la Transició a la democràcia. Es va produir una segona gran onada a partir del 92/93 i fins al 1996. En termes generals, la dinàmica dels altres països europeus ha estat menys variable. Els grans excessos de despesa sobre els recursos disponibles -com va passar amb els primers anys de la Transició amb la despesa social, en el període 1986-1992 amb les operacions d'imatge del 1992 o amb el malbaratament de recursos recent, el TAV i altres actuacions de política territorial mancades de racionalitat econòmica, tot cercant vots, no es donen en cap altre país.

Des de la Guerra Civil, fins a l'actual gran depressió, hi ha hagut sempre inflació. Però abans de la Guerra Civil no n'hi havia: els preus eren estables o es movien molt suaument. Ara els preus baixen, és cert, però molt poc. És obvi que no hi ha inflació, però tampoc deflació. La lleugera baixada de preus dels darrers mesos s'explica per la caiguda del preu del petroli. Quan torni a pujar el petroli, la baixa de l'IPC desapareixerà.

Antany no es van fer disbarats de la magnitud d'ara, entre altres raons perquè no es feia tanta despesa pública. La política d'infraestructures ha estat governada, des de la mort de Franco, amb un augment continuat del ritme de despesa, inspirat per la prioritat dels partits en el govern d'aconseguir el suport dels electors. El criteri principal no ha estat potenciar el creixement econòmic, i millorar el nivell de vida dels ciutadans a mitjà i llarg termini, sinó prioritzar la despesa de resultats electorals immediats.