Sovint es fan moltes càbales sobre la possibilitat que la península Ibèrica esdevingui en el futur un punt neuràlgic del mercat del gas, tot aprofitant el seu gran potencial en plantes de regasificació, que podrien nodrir d'aquesta font energètica Europa i alhora abaratir-ne el preu al mercat estatal. Però perquè això es compleixi cal el factor essencial, la interconnexió amb França que permeti alliberar els excedents que es generin.

Després d'anys de dubtes i indecisió, ara sembla que la UE té la intenció de complir amb un calendari perquè el hub ibèric del gas sigui una realitat ben visible. Com va informar Antoni Llardén, president d'Enagás, empresa responsable de la xarxa de distribució del gas, a la jornada Nous mercats del gas: efectes sobre la competitivitat de les empreses, organitzada per Foment del Treball, “si s'arriba a finals del 2015 a l'acord definitiu sobre la interconnexió, a principis del 2018 ja podríem tenir la nova connexió física amb França”. Una canonada que podria passar de distribuir els 7,7 bcm (mil milions de metres cúbics) per any actuals a 14,3 bcm. Un cop sigui realitat la infraestructura, “a Espanya ja podríem tenir un hub on es podria marcar el preu, amb la qual cosa tindríem el gas més barat”. Com explica, “ara tenim el gas més car perquè tot l'excedent que es genera no es pot fer fluir”. Tampoc no es pot oblidar el gran potencial dels cicles combinats, que a Espanya estan treballant només 1.500 hores, quan la capacitat és de 6.000 hores.

Amb un hub les possibilitats de comercialització poden ser diverses, i un comercialitzador que sap que el gas viatja cap a Europa quan millor convé pot comprar el gas d'un lloc a un preu i dur-lo a un altre indret amb un contracte a futur. Aquest hub d'11.000 km de gasoductes, amb set plantes disposaria de la meitat de terminals de regasificació de la UE, té un altre avantatge, i és que ha desenvolupat una important capacitat d'emmagatzematge a ports com els de Barcelona i Cartagena. Així, seria un altre mercat ineludible per fixar cotitzacions, com ho són ara el NBP de Gran Bretanya, el principal; el TTF d'Holanda; el Baumgarten d'Àustria i el PSV d'Itàlia. Com diu Llardén, “la UE ha de seguir comprant, per preu, gas rus o noruec, però ha de diversificar”.

El nus ibèric dependrà de si aquesta vegada va de debò fer realitat “un Mercat Comú de l'Energia, un mitjà per obtenir energia segura i assequible, que comportaria uns beneficis, segons un estudi de la UE, de fins a 40.000 milions d'euros”, com explica Ferran Tarradellas, representant de la Comissió Europea a Barcelona, que tanmateix reconeix que actualment aquest mercat comú “no funciona, hi ha massa diferències entre estats: n'hi ha sis que depenen de Rússia i són molt vulnerables a les alteracions del preu”. Així doncs, la Comissió lluita perquè un marc de normes europees regeixi el comerç del gas, ara massa mediatitzat pels règims jurídics locals. De fet, la UE ja fa passes per patir indesitjables dependències, i dins de grans iniciatives com el Pla Juncker, són previstes inversions per 180.000 milions de d'euros, d'aquí al 2020.

Tot això passa en uns temps de transformació del mercat del gas, en què els fluxos canvien de direcció. El gas ara es desplaça cap a Àsia, en dos terços, amb monstres com Xina, que el 2020 ja consumirà tant gas com la UE, i vells importadors que ara exporten, com els EUA, que gràcies al shale gas, el gas no convencional, disposa de 1.300 pous perforant i produint 42 milions de barrils de petroli i gas, quatre vegades més que fa quatre anys.

Però, com assenyala Iván Martén, director de l'àrea d'Energia de Boston Consulting Center (BCG), la caiguda del preu del petroli, gairebé a la meitat, “ha tingut implicacions en el gas: ja no creix la demanda de gas per a vehicles, i els EUA veuen reduïdes bona part de les exportacions, perquè ja no compensa portar gas al Japó, amb un spread (diferencial) reduït respecte del barril de cru. Així mateix, molts projectes de GNL deixen de ser viables”.

En tot cas, els experts pensen que el sotrac en els preus del cru és temporal i que en el mitjà termini es compliran les profecies de l'Agència Internacional de l'Energia (EIA), que pronostica per al 2040 un 24% de quota del gas en el consum d'energia. I de la UE estant, preocupa com s'eleva el seu grau de dependència. Mariano Marzo, catedràtic d'estratigrafia i professor de recursos energètics de la UB, anota que “amb vista al 2035, és previst que als EUA el 72% del gas sigui no convencional, a la Xina el 74% i a la UE només un 20%, una posició molt baixa que reflecteix un problema de dependència energètica”. I d'ara fins al 2025, es preveu que “Xina i EUA guanyin producció, mentre que la perden països europeus com Noruega o Holanda”. I quan s'és massa dependent, es paga més, com recorda Marzo, que anuncia que “el 2015, els preus del gas seran el doble de cars a la UE que als EUA, amb tot el que això comporta per a la competitivitat de les empreses”.