Debat a l'Ateneu sobre el pagament i impagament del deute amb la professora Etxezarreta. Llançat a la gola del llop per l'amiga Patrícia Gabancho -ara vicepresidenta primera de l'entitat del carrer de la Canuda-, i sobretot per aquesta tendència personal a debatre, discutir, polemitzar, de la qual em penedeixo massa sovint. Estem tan allunyats que són més aviat tons i discursos independents que no conflueixen, que un veritable debat. La professora, defensant que el deute és impagable –el públic?, el privat?, l'exterior?– però que per negar-s'hi, cal primer canviar el sistema i crear estructures alternatives. Suposo que el que vaig defensar era l'ortodòxia o només la lògica: que es pot pagar o impagar, però coneixent i acceptant-ne les conseqüències. Uns mesos després de la victòria electoral de Syriza a Grècia, els nous i animosos dirigents grecs semblen encara no saber del tot el que pot passar si no retornen el deute però de moment sí que semblen haver renunciat definitivament a la revolució anunciada. O és potser que mai l'havien pretès fer?

Com en cada contesa, eleccions fins a la sopa. I també com quasi sempre, més anècdotes, pulles entre candidats i desqualificacions que debat real, programes innovadors i, en general, voluntat i determinació de servei públic. No confonguem: explicar que crearem llocs de treball, o que la prioritat serà eliminar la pobresa, no és en si mateix un debat polític sinó merament propaganda electoral. La política hauria d'explicar com es farà i com es pagarà. Aquestes dues coses estan absents de la campanya. Com quasi sempre. Per exemple: el que podria ser una novetat d'aquestes eleccions, el programa de Podem, és un fiasco complet. Anuncien 215 mesures, de
les quals el 80% són tòpics i les altres, anuncis de despesa que no es poden finançar. Potser no és populisme però fan els possibles perquè s'hi assembli. En aquestes condicions, l'anàlisi apressada en la tertúlia resulta força senzilla.

Em demanen, -més embolics-, participar en una taula rodona per aportar alguna idea sobre els ajuntaments i l'economia en la sortida de la crisi. A favor, la dimensió, la proximitat, el coneixement de la realitat, fins i tot una major solvència econòmica en aquesta etapa de recuperació. En contra, estirar més el braç que la màniga amb serveis que no els corresponen, i les temptacions fratricides i de corrupteles. Són, és, la política de veritat. O la que podem entendre.

La confiança com a resum del que cal recuperar i reivindicar en el sector financer. Això és molt compartit. Molt menys com fer-ho i els canvis a implementar per arribar-hi. Hem d'aprofitar qualsevol ocasió per repetir-ho als professionals i als clients de serveis financers, i per restablir els tan necessaris ponts entre ells, fins i tot fent-nos pesats. En resum, més claredat i transparència, més professionalitat i cultura financera, i sobretot recuperar els “deures fiduciaris” de la banca, que han estat massa violats o almenys incomplerts en els darrers anys.

Aquí, i en general a tot Europa, només ens en sortirem fomentant l'emprenedoria i facilitant l'adequat finançament de les microempreses. L'OCDE és la més important impulsora de l'educació financera de la ciutadania per fomentar l'estalvi, les bones decisions sobre el futur financer i per evitar el sobreendeutament.

Ara, l'OCDE està girant la mirada cap a les pimes i les microempreses, i a l'absència de cultura financera de molts emprenedors per fer costat a les bones idees empresarials, i per saber com finançar-les i com portar-les a terme. A la seva seu de París, alguns promotors de projectes d'alfabetització financera ens trobàvem la setmana passada per treure l'entrellat de com, tot confrontant i atacant aquesta manca de cultura financera, es pot donar un cop de mà a l'emprenedoria. Difícil però en absolut impossible.

Sempre ha estat una activitat, un concepte, una paraula menystinguda, i potser menyspreada en la nostra democràcia. I això, ben injustament. Per iniciativa de la Cambra de Comerç de Barcelona, aquests dies hem pogut escoltar i aprendre d'una reputada lobbista, i tot i això respectable, en les institucions europees. El lobby, regulat i transparent, ha de ser una activitat de millora democràtica.

No estic segur que es vulgui fomentar. Ja seria hora que no només les grans empreses afrontin la “diplomàcia corporativa”. Potser denominant així el lobbisme ens en sortirem millor.