El 2008 s'esdevenien amb recurrència en diversos països africans conferències en què grans inversors dels EUA i la UE mostraven el seu interès per ocupar terres agrícoles, un fet curiós, ja que mai abans els agents financers internacionals havien ensumat bones rendibilitats en la commodity agrícola. Però el crac financer va fer pensar al gran capital que la terra de conreu fèrtil sí que podria ser un bon refugi, poc volàtil, per als seus diners, tot tenint en compte que, en paral·lel, els preus de les matèries primeres agrícoles s'havien triplicat.

L'associació internacional Grain, que defensa els drets dels petits agricultors arreu del món, fa anys que denuncia un fenomen de dinàmica perversa en què el petit camperol es veu expulsat dels conreus que ha conreat des de temps ancestrals en virtut de drets consuetudinaris i, tot seguit, queda abocat a la fam.

Al camí obert pel capital occidental se n'hi van afegir d'altres. Com explica Henk Hobbelink, coordinador de Grain, “inversors públics o privats com els països del golf Pèrsic, així com Corea del Sud, l'Índia, el Japó, la Xina, per assegurar-se els subministraments futurs d'aliment, van pensar que la solució era arrendar o adquirir terres fora de les seves fronteres.” El camp per actuar era ben adobat: “A l'Àfrica, la terra no es pot comprar, és de l'estat, que la pot cedir en llargues concessions, de 50 a 90 anys.” En aquestes condicions s'ha desfermat un procés d'acaparament que, si el Banc Mundial el quantificava el 2010 en 80 milions d'hectàrees –la meitat de la superfície agrària de la UE–, recentment organitzacions com Oxfam ja situen en 200 milions. I, segons ha informat Grain, els fons de pensions ja haurien esmerçat uns 20.000 milions de dòlars per apoderar-se de terra fèrtil del sud, tot jugant amb factors que afavoreixen els seus interessos, com el canvi climàtic, que en un futur no gaire llunyà farà escassejar les terres de conreu rendibles. Fons com Emergent, considerat el fons agrícola més gran d'Àfrica, que amb un múscul financer de 4.000 milions de dòlars aprofita la volatilitat de la situació geopolítica per cercar rendibilitats anuals del 25% amb l'especulació, molt per damunt del 3-5% de taxa de guany que pot oferir la simple producció agrària. L'inversor es mou amb preus que són una ganga: en un país com Etiòpia, el preu de lloguer anual per hectàrea és d'1,20 dòlars, mentre que el de venda, entre 20 i 30 dòlars. Cada vegada són més els fons que veuen en la terra un actiu de qualitat en la balança, que fa guanyar valor a l'empresa.

Com explica Hobbelink, “el discurs justificatiu d'aquests inversors és que en potenciar la producció agrícola incrementaran la disponibilitat d'aliments per evitar la fam, però és que si hi ha fam no és per manca de menjar, sinó per una qüestió d'accés. Al petit camperol se'l deixa sense mitjans per cultivar i en una situació de pobresa que li impedeix comprar aliments.”

Com ha denunciat Grain, contradient la tesi de la FAO que l'agricultura familiar és predominant al món, l'apropiació de terres ha provocat que, si bé el 90% dels agricultors són petits camperols i indígenes, només representen un 25% de la terra agrícola, mentre que s'imposa el model del cerrado brasiler, d'enormes plantacions de milers d'hectàrees, molt tecnificades, amb llavor genèticament tecnificada i molt pocs pagesos, un per cada 200 hectàrees. Model que el gran capital cobeja aplicar a àrees com la sabana guineana, 400 milions d'hectàrees que s'estenen de l'Atlàntic a l'Índic, on viuen i treballen més de 600 milions d'africans, bona part dels quals petits camperols.

En aquest estat de coses, les associacions camperoles que defensen la sobirania alimentària estan pressionant els governs per denunciar els tractats bilaterals d'inversió que han permès l'apropiació de terres i assolir la protecció de l'agricultura familiar. S'ha observat que des de finals del 2013, més de 1.300 tractats poden ser rescindits o en tot cas renegociats, de manera que es puguin establir obligacions per a l'inversor, i més de 350 venceran.