Les dificultats a Grècia –inclosos els escenaris de suspensió de pagament amb o sense sortida de l'euro– així com l'obertura de nous dubtes sobre la continuïtat del Regne Unit a la UE, conformen uns marcs en què la inestabilitat institucional sembla esdevenir un llast per a una sòlida recuperació econòmica al Vell Continent. Les incerteses mai no han estat bones per a l'economia (sí en canvi per a les especulacions) però en el cas de les fragilitats a la Unió Europea això sembla especialment rellevant. Això és veritat... però no tota la veritat.

Europa té uns actius importants. Basta veure els rànquings de competitivitat que s'elaboren periòdicament i altres indicadors que inclouen aspectes de qualitat com els Índexs de Desenvolupament Humà, per trobar un bon grapat de països europeus als llocs més destacats. En conjunt la Unió Europea ha(via) assolit fites realment interessants paral·lelament a un camí d'integració gradual que ha estat una de les apostes més lúcides i atrevides de la història. ¿Ha arribat al seu sostre aquest model europeu amb el seu equilibri raonable entre progrés econòmic, benestar social i democràcia política? ¿És cert, com de vegades se'ns vol convèncer, que el format europeu no dóna més de si en un món de noves formes i exigències de competència global i que, en conseqüència, cal revisar alguns dels seus ingredients, com el propi benestar (mitjançant les retallades sota la consigna de l'austeritat) o fins i tot quelcom més? ¿Serien els problemes a Grècia una evidència de les limitacions del format europeu d'afrontar els problemes del segle XXI? ¿O es tracta sobretot d'una coartada per revisar en unes direccions profundament regressives el sentit històric, econòmic i sociopolític del que ha significat el procés d'integració europea? Aquesta darrera interpretació és la que millor encaixa, al meu parer, amb els fets i les tendències.

Alguns analistes han descrit la situació europea en termes d'una situació en què no es desitja renunciar a l'euro (malgrat els errors en la implementació inicial) però tampoc no hi ha voluntat d'anar més enllà del que ha significat compartir moneda (com a màxim algun succedani d'autoanomenada unió bancària) alhora que es constaten els problemes d'inestabilitat i fragilitat de l'actual situació híbrida d'integració a mig camí. Enfront d'aquesta delicada situació Europa ha de decidir, doncs, “què vol ser quan sigui gran”. Aquesta és la qüestió de fons. Alguns voldrien simplement que Europa no fos, tornant a diluir-se en entitats massa petites per ser actors globals de primera línia. Altres fan servir la crisi com a coartada per fer virar la UE envers posicionaments econòmics i ideològics regressius que volen presentar com a inevitables unes societats europees el malestar de les quals és cada vegada més evident. Lluny dels posicionaments que menystenen el que ha significat i hauria de continuar significant Europa, cal insistir en la necessitat de restablir els equilibris raonables entre competitivitat i cohesió social, entre eficiència i equitat, que Europa havia mostrat que es podien assolir i que han de constituir un ingredient cabdal de qualsevol majoria d'edat acceptable del Vell Continent. Tan fàcil de dir, tan difícil de fer.