La ‘Capital Markets Union' i els seus adversaris
Hem esmentat altres vegades en aquesta mateixa publicació la necessitat peremptòria que tenen les entitats de crèdit de recuperar la reputació i confiança dels seus clients. A Europa, un dels principals inconvenients perquè es produeixi aquest retrobament recau en el paper excessivament monopolista de la banca -entesa globalment- en el finançament de l'economia i en particular de les seves petites i mitjanes empreses.
Efectivament, mentre a Estats Units la banca només proveeix el 27% del finançament privat a l'economia, i el 73% correspon a tota la resta de mecanismes no intermediats de mercats de capitals, a Europa mantenim uns percentatges oposats amb el 76% del finançament d'origen bancari i un 24% dels mercats. De fet, les entitats de crèdit a Europa controlen també una bona part d'aquest 24% restant atès el seu fort domini dels limitats mercats de capitals europeus.
La nova Comissió Europea ha decidit impulsar una política per canviar tot això a mitjà termini. Ha estat probablement la recent crisi financera i les seves derivades en forma de sequera en el finançament bancari a les pimes durant els pitjors anys de la recessió econòmica, cosa que ha fet decidir al govern Juncker de proposar la unió dels mercats de capitals (Capital Markets Union), un dels complements necessaris al pla d'inversions proposat pel nou president de la comissió.
Es busca, d'acord al document de la comissió: “Construir una unió dels mercats de capitals”, en primer lloc la mobilització de més inversions per a pimes i per a infraestructures (objectiu de finançament); segon, l'atracció a la UE de més inversions procedents de la resta del món i, per fi, l'augment en l'estabilitat del sistema financer ampliant el ventall de fonts de finançament.
Clara lògica econòmica.
Aquesta mateixa setmana, a Brussel·les, la Comissió Europea ha organitzat precisament el Public Hearing sobre les pròximes mesures per construir la Capital Markets Union. I és aquí on ja s'han manifestat obertament els detractors i els escèptics sobre la idea. En definitiva, una gran coalició de la banca, les pimes -diguem les més tradicionals- i els inversors institucionals que tampoc no veuen amb bons ulls l'accés dels inversors particulars directament a actius (capital i deute) sense passar, com pretén el projecte, per fons d'inversió col·lectiva o de pensions.
Per tant, el debat i la confrontació política estan oberts en un dels –pocs- projectes realment ambiciosos avui en l'àmbit europeu. Un projecte que en si mateix ja té força complicacions, i només n'apuntaré tres força esmentades en l'audiència pública de dilluns passat.
Manca cultura financera.
El segon handicap o complicació és el tractament fiscal a quasi tot Europa. Mentre l'endeutament, o millor els interessos pagats, són una despesa i per tant ben tractada fiscalment, els dividends –retribució del capital-, es graven impositivament dues vegades, com a benefici de les societats i com a rendes del capital dels accionistes.
Per fi, el reforç dels mercats de capitals, tant el tradicionals (borses per a empreses mitjanes i grans), com els emergents (mercats de capital risc en totes les etapes i mecanismes de crowfunding), té unes complicades barreres per superar, com la informació creditícia de pimes o les excessives exigències de compliment regulatori, que haurien de flexibilitzar-se a tot Europa.
En resum, un projecte molt ambiciós i necessari per a la soferta competitivitat europea però que transitarà per un pedregar. Els adversaris del canvi ja estan en guàrdia.
