Grècia o el joc dels disbarats
La “qüestió grega” és reincident en aquesta columna. Em disculpo per això, però cregui'm que fins i tot si en els darrers dies s'hagués arribat a algun acord impossible no seria més que temporal i molt parcial. Continuarem tenint tema grec per estona. La seva economia té unes debilitats estructurals tan importants que es requeriran moltes transformacions, una reforma a fons i, sobretot, voluntat consensuada de portar-les a terme. Avui no podem estar més lluny d'un consens en la diagnosi i, per tant, encara més de la terapèutica.
Tot l'enrenou d'aquests últims dies: preacords, trencaments indignats, referèndum, control de capitals, paper d'ofesos d'uns i altres, dimissions, i retorns a la negociació no són més que episodis d'una tragèdia llarga i pesada, quasi tant com la que ens varen fer empassar fa uns anys a Atenes en versió original uns poc comprensius amics grecs, incapaços d'entendre que l'idioma i l'antiguitat ens incapacitaven, lògicament, per apreciar la seva obra d'art.
Aquests dies hi ha moltes declaracions, comunicats i gran nombre de debats a casa nostra per a un problema que es presenta llarg, molt llarg. I aquests debats –n'he participat en uns quants-, més aviat són monòlegs ideològics que veritables contrastos d'opinió. Estem davant d'una situació en què se sobreposen múltiples eixos de discussió i en cadascun dels quals es tendeix a parlar només des dels extrems irreconciliables.
La pretesa austeritat.
el debat de la sobirania.
Més enllà de la sobirania nacional i de l'europea, la mateixa la possible sortida de Grècia de l'euro (Grexit) també ha aixecat interminables discussions que no porten enlloc. En un cantó, amb molts matisos junts però no barrejats, els que desitgen tornar a una moneda pròpia amb els que volen condemnar Grècia a una depressió econòmica amb ben poques esperances, és a dir, a una Grexit de ple dret. A l'altra banda, molt allunyats, tots aquells que ni en el pitjor dels somnis voldrien perdre una peça de l'estructura de la Unió Monetària, temorosos del contagi o de generar el precedent que deixés de confirmar la regla suposada de l'impossibilitat de l'abandonament de l'euro. Finalment, no serà ni una cosa ni l'altra, sinó una mena de “suspensió” que mantingui Grècia en la zona euro però en un estat de respiració assistida que, amb voluntat, la tregui de l'UCI a llarg termini.
Qui N'és el responsable?
En definitiva, un monumental joc dels disbarats en què es dirimeixen tot tipus de desacords polítics, econòmics i psicològics. Són els dubtes d'un continent que es resisteix a adaptar-se a un món que se li escapa.
